Canta, l’ocella, a Farners
Cantalozella és una nostàlgica d’aquell noucentis- me que va fer que Catalunya pugés uns quants graons
Fer servir el cognom d’una persona per engiponar un comentari (malèvol o jovial, tant se val) és un recurs molt fàcil. Pensa-t’ho abans de llançar-t’hi. Hi ha vegades, però, que l’oportunitat te la peixen tan bé que se’t farà difícil resistir-t’hi... Assumpció Cantalozella, abans que escriptora, ja era una ciutadana cordial, afable i impassible –també impossible– en les controvèrsies, una d’aquelles persones a qui no hi ha manera de tocar el botet perquè el que acabes tocant és os. L’os de la seva tossuderia, però també de la seva humanitat i humanisme. L’Assumpció és una nostàlgica d’aquell noucentisme que va fer que Catalunya pugés uns quants graons en l’escala de la civilitat, de la cultura i de la consciència de nació. Ara el país ha tornat al replà i amb risc de rodolar cap al soterrani. Si això passa, però, no serà pas perquè ella hagi abaixat els braços ni hagi tret la banya del forat.
Filòloga de llicenciatura, revolucionària de confessió i farnesenca de devoció, des de fa vint anys no ha parat d’escriure i de publicar. Pel que dèiem –per aquesta tenacitat per frenar l’aculturació del país–, s’ha dedicat sobretot a la novel·la històrica. Ho continuarà fent amb el projecte que s’ha empescat: una obra de divulgació dels orígens de Catalunya que vol ser entenedora per al gran públic i els escolars. Entremig, però, acaba de publicar un poemari: Mots endins (editorial Trípode). I aquí canta l’ocella! Les notes a peu de pàgina, les referències cronològiques, els fets i desfetes dels personatges històrics han deixat pas a una veu lírica que enllaça amb aquell moviment conegut com a poesia de l’experiència. Des d’aleshores, ha sorgit una nova manera de fer artificis poètics (Josep Pedrals, Núria Martínez-Vernis, Laia Claver, Oriol Sauleda...) però la veu que surt de dins de les vivències personals sempre hi serà. Només la Cantalozella està legitimada per explicar les seves. El columnista, això sí, desplegarà un parell de versos del seu cant: “(...) Moríem tots dos / al primer raig del dia.” La Cantalozella, pianista afeccionada, diu que s’han de compassar a ritme de dos per quatre. Mots que surten d’un pentagrama? De dins del cor, segur.
