L’acadèmia de l’oblit

Les entra­nyes de la justícia són com el desguàs d’una cla­ve­guera per on dis­corre el pit­jor de la con­dició humana, mirall de la soci­e­tat que es des­com­pon una mica cada cop que un dels seus mem­bres pro­jecta mal­dat sobre la bon­dat, ins­pira fel i exhala mort, con­ver­teix tot el bo que té el goig de viure en un inso­fri­ble cor­re­dor de dolor.

La sala de vis­tes del jurat del Palau de Justícia de Bar­ce­lona va viure ahir una nova jor­nada de les que dei­xen l’ànim tras­bal­sat. Escol­tar la defensa, amb acti­tud de fera des­a­fi­ant, d’un home acu­sat del doble crim de dos anci­ans, morts a gani­ve­ta­des al men­ja­dor de casa seva, amb l’única estratègia de negar-ho tot sense mos­trar ni el més mínim sen­ti­ment d’empa­tia amb les vícti­mes, deixa un mal cos que només pot res­ti­tuir el nor­mal fun­ci­o­na­ment de l’admi­nis­tració de justícia cas­ti­gant amb la duresa que cor­res­pon uns fets tan repug­nants.

Hi ha un dret que empara un acu­sat davant un tri­bu­nal, i és el de decla­rar allò que cre­gui que més el bene­fi­cia. Pot men­tir, i no ser tin­gut en compte; pot deci­dir no res­pon­dre les pre­gun­tes que se li fan, i que­dar-se tan ample, i fins i tot pot fer l’orni, fent veure que ho ha obli­dat tot, o quasi tot. Sí, un acu­sat en un judici penal pot res­pon­dre a l’inter­ro­ga­tori amb un mínim “no me’n recordo” i sor­tir-ne indemne. La justícia res­pecta el dret a l’oblit que exer­ceix l’acu­sat, el pro­blema és quan aquest dret a l’oblit suposa tirar tones de terra sobre una veri­tat necessària com és saber qui va matar covar­da­ment la Pie­dad i el Manuel, un matri­moni octo­ge­nari de la Bor­deta.

Per arri­bar a una con­clusió que posi en pri­mer pla la veri­tat i a fer un acte de justícia, el tri­bu­nal del jurat haurà de cap­bus­sar-se en els silen­cis i els oblits que ahir va expres­sar, sense cap tipus de rubor, l’acu­sat, Mar­cos Fuen­tes García, que davant les pre­gun­tes clau va res­pon­dre una i altra vegada “no me’n recordo”.

La relació entre Mar­cos, Manuel i Pie­dad era comer­cial. L’acu­sació creu que després de ven­dre’ls pro­duc­tes per al seu benes­tar a un preu desor­bi­tat, Mar­cos es va gua­nyar la con­fiança dels vells visi­tant-los sovint fins a robar-los la tar­geta de crèdit, joies i matar-los per tapar la seva acció delic­tiva. Tot i la relació, l’acu­sat va dir que no recor­dava de què par­la­ven quan es veien; en canvi sí que li va venir a la memòria que el Manuel li havia dema­nat que li donés un cop de mà per ven­dre’s les coses del pis perquè volien mudar-se a una residència, i que la seva nega­tiva a aju­dar va fer que tren­ques­sin rela­ci­ons.

Efec­ti­va­ment, pocs dies abans que el fill del matri­moni des­cobrís els cadàvers en des­com­po­sició dels seus pares al pis de la Bor­deta, el Mar­cos havia dei­xat de tenir tracte amb els avis i ja no visi­tava el barri. El jurat haurà de deter­mi­nar ara si l’única expli­cació lògica a aquest allu­nya­ment és que Mar­cos ja sabia que els vells eren morts i ja no els podia seguir plo­mant. També es podrà pre­gun­tar, el jurat, com és que el dia que la tele­visió va donar la notícia de la tro­ba­lla de dos cadàvers Mar­cos va dir a la seva pare­lla que eren el Manuel i la Pie­dad pel sim­ple fet d’iden­ti­fi­car la casa, si la notícia no donava els noms dels difunts.

Hi ha coses que és fàcil que es per­din en la memòria, fins i tot de fer veure que no es recor­den, però el gest homi­cida sobre dos avis i els seus noms difícil­ment s’oblida.