Tribuna
La Catalunya real
Quan el president Salvador Illa dibuixava els puntals de la legislatura en el seu primer debat de política general la setmana passada, insistia que el govern socialista treballarà per a tots els catalans, sense distinció, i, sobretot, deia que totes les accions que adoptin tindran per objectiu “la Catalunya real”. El problema és que cada català té una visió pròpia d’aquest terme i que ben segur que la realitat pren infinitat de tonalitats i de percepcions.
Illa va anunciar la construcció de 50.000 habitatges públics fins al 2030 amb una inversió de 1.100 milions d’euros anuals. Com a titular ven força, però tots sabem que a la majoria de polítics, d’aquí i de Madrid, d’un color i de l’altre, els agrada que els mitjans de comunicació parlin de pluja de milions per l’impacte que suposa per al ciutadà. La pregunta és saber si tècnicament serà possible i, sobretot, si es podran obtenir els recursos per tirar l’acció endavant.
En política, la voluntat i la realitat són dos termes sovint antagònics. Sense anar més lluny, Catalunya coneix des de fa dècades que, tot i aprovar-se el pressupost a les Corts, mai se n’executa el 100%, tret de la Comunitat de Madrid, on fins i tot es doblen les partides per art de màgia. No em cansaré de repetir que a casa nostra tenim un dèficit fiscal superior als 20.000 milions d’euros anuals. Però no només això, sinó que des del 2009 Catalunya ha deixat de percebre 42.000 milions d’euros com a resultat de les partides pressupostàries no executades. Cal dir que ara només el 2% de l’habitatge és públic aquí. Aquesta és la Catalunya real des de fa anys i panys. Les injeccions de recursos públics passen de llarg, es dilueixen. Caldrà veure si això millora amb el tripartit socialista a La Moncloa, a la Generalitat i a l’Ajuntament de Barcelona. A més, tothom sap que el mal endèmic de la xarxa de Rodalies té com a causa directa la falta d’inversions. I també és anormal, almenys al Principat, que diverses infraestructures estiguin sotmeses a retards d’escàndol. En vista de tot això, algú s’estranya que Catalunya ja no sigui la locomotora econòmica de l’Estat espanyol?
Què es pot fer per continuar creixent malgrat els pals a les rodes constants? Doncs diverses coses. Primer, continuar denunciant les desigualtats existents entre els espanyols si es mira la inversió per càpita entre les comunitats autònomes. Catalunya sempre queda per sota de la majoria d’autonomies. I dos, apostar per la indústria. Tot i que entre els anys 2000 i 2009 el pes d’aquest sector en l’economia catalana va baixar del 27% al 18%, cal tenir present que la indústria genera llocs de treball amb salaris més alts, perquè solen ser especialitzats i més estables. A més, resulta més difícil deslocalitzar una fàbrica que una oficina. Els experts asseguren que la indústria és generadora de llocs de treball de qualitat, de prosperitat compartida i d’equilibri territorial.
També hi ha un element que cal tenir molt present en aquest món: la captació d’inversions. Els darrers dos anys, a l’entorn del 85% de tots els diners de les multinacionals estrangeres captats pel govern es van destinar a projectes industrials; en total, són més de 520 milions d’euros. Aquesta xifra, que és la més alta dels darrers anys, coincideix amb l’augment del pes del sector els darrers temps, tant en valor de producció com de llocs de feina. La indústria catalana va créixer un 2,8% l’any 2023, empesa per les exportacions i la moderació de preus energètics.
En aquest sentit, l’anterior govern de la Generalitat, amb l’objectiu de reindustrialitzar Catalunya en clau verda i digital, va impulsar, juntament amb agents socials, econòmics, acadèmics i grups parlamentaris, el Pacte Nacional per a la Indústria 2022-2025. Es tracta de seguir un full de ruta amb més de 150 accions concretes i una dotació superior als 3.000 milions d’euros per ser palanca de transformació del model productiu. Cal suposar que amb el nou govern es tornarà a renovar i, si es pot, es millorarà aquest pacte, atès que tradicionalment Catalunya ha liderat la indústria arreu de l’Estat.
Un dels secrets de l’èxit de l’activitat econòmica d’un territori és la diversitat sectorial. Els serveis, amb el turisme al capdavant, s’emporten la palma a casa nostra. Però tots sabem les conseqüències d’un turisme massiu i mal estructurat, així com les condicions laborals adverses en algun subsector en determinats indrets. La indústria i l’agricultura són les àrees d’activitat que més consoliden l’equilibri territorial d’un país.
