Opinió

Som 10 milions

Mes enllà de Barcelona

L’angoixa que pateix la gent de les grans ciutats s’acumula en el sistema nerviós i els fa candidats a l’angina de pit

En el seu darrer llibre, La terra dura. Retorn al cor de Catalunya (Pòrtic Edicions), l’escriptora, traductora i editora Anna Punsoda ens parla del retorn als seus orígens, al que ella defineix com “tornar al desert”. Aquest desert, un meravellós desert ple de vida, és els Plans de Sió, un municipi de la Segarra on viuen menys de cinc-centes persones repartides en diversos nuclis urbans. Des d’allà, la Punsoda recorda la nena que hi va créixer a finals dels anys vuitanta, principis dels noranta, la noia que més tard va anar a estudiar a Barcelona i la dona que ha retornat i que, volgudament, s’hi ha instal·lat de nou amb el seu marit i els seus dos fills. Des de la meva aposta personal de no moure’m de les terres de Ponent malgrat que durant més de 25 anys m’he guanyat les garrofes a Barcelona, m’ha interessat saber els motius pels quals ella i la seva família decideixen fer maletes per anar-se’n a viure a les Pallargues, un poblet de 102 habitants en un tossal a la dreta del riu Sió, a redós del seu magnífic castell, que s’aixeca en el punt més alt i que li confereix la imatge d’una postal nadalenca. La raó del retorn és l’esgotament. Un esgotament físic i psíquic davant la imperiosa necessitat, segons ella, “d’estar tranquil·la i poder treballar en el que m’importa sense haver d’agafar una feina de merda per pagar un lloguer absurd al mig de Gràcia”. Aquesta, precisament, és la resposta que sempre em ve al cap quan el Telenotícies ens informa de les angoixes que pateixen la gent de les grans ciutats alhora de desplaçar-se per anar a la feina en transport públic, el drama de Rodalies, les dificultats per poder pagar el lloguer, que s’enfila fins més enllà dels núvols, les tarifes estratosfèriques dels pàrquings i els preus dels habitatges. Tot plegat una llista que s’acumula en el sistema nerviós i que els fa candidats al premi d’una angina de pit. No sé pas si tota la bona gent que estoicament pateix aquesta salvatge especulació que amarga les seves vides s’han posat a fer números, però, si ho fessin, s’adonarien que viure al marge d’aquesta bogeria potser els sortiria a compte. No és pas que vulgui ara fer propaganda gratuïta de Renfe, però sí que recordo el preu d’anar i tornar durant cinquanta dies de casa meva a la feina. 500 euros. Faci’n números, si us plau. Aquesta mateixa setmana, el Consell Executiu va aprovar un projecte de llei de l’Estatut del Municipi Rural que inclou incentius fiscals i econòmics per viure als pobles de menys de 2.000 habitants. Unes xifres que impliquen més de 596 municipis de Catalunya, dels quals gairebé 200 són a la demarcació de Lleida. Tinc una bona colla d’amics, enamorats com jo mateixa de les grans ciutats, de les seves immenses ofertes culturals, gastronòmiques i d’oci, que amb tristesa han decidit abandonar-les. El degoteig de fugides que es va iniciar després de la pandèmia continua generant desercions. Repensar la capital del nostre país continua essent damunt la taula dels despatxos oficials.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.