Mes enllà de Barcelona

En el seu dar­rer lli­bre, La terra dura. Retorn al cor de Cata­lu­nya (Pòrtic Edi­ci­ons), l’escrip­tora, tra­duc­tora i edi­tora Anna Pun­soda ens parla del retorn als seus orígens, al que ella defi­neix com “tor­nar al desert”. Aquest desert, un mera­vellós desert ple de vida, és els Plans de Sió, un muni­cipi de la Segarra on viuen menys de cinc-cen­tes per­so­nes repar­ti­des en diver­sos nuclis urbans. Des d’allà, la Pun­soda recorda la nena que hi va créixer a finals dels anys vui­tanta, prin­ci­pis dels noranta, la noia que més tard va anar a estu­diar a Bar­ce­lona i la dona que ha retor­nat i que, vol­gu­da­ment, s’hi ha ins­tal·lat de nou amb el seu marit i els seus dos fills. Des de la meva aposta per­so­nal de no moure’m de les ter­res de Ponent mal­grat que durant més de 25 anys m’he gua­nyat les gar­ro­fes a Bar­ce­lona, m’ha interes­sat saber els motius pels quals ella i la seva família deci­dei­xen fer male­tes per anar-se’n a viure a les Pallar­gues, un poblet de 102 habi­tants en un tos­sal a la dreta del riu Sió, a redós del seu magnífic cas­tell, que s’aixeca en el punt més alt i que li con­fe­reix la imatge d’una postal nada­lenca. La raó del retorn és l’esgo­ta­ment. Un esgo­ta­ment físic i psíquic davant la impe­ri­osa neces­si­tat, segons ella, “d’estar tran­quil·la i poder tre­ba­llar en el que m’importa sense haver d’aga­far una feina de merda per pagar un llo­guer absurd al mig de Gràcia”. Aquesta, pre­ci­sa­ment, és la res­posta que sem­pre em ve al cap quan el Tele­notícies ens informa de les angoi­xes que patei­xen la gent de les grans ciu­tats alhora de des­plaçar-se per anar a la feina en trans­port públic, el drama de Roda­lies, les difi­cul­tats per poder pagar el llo­guer, que s’enfila fins més enllà dels núvols, les tari­fes estra­tosfèriques dels pàrquings i els preus dels habi­tat­ges. Tot ple­gat una llista que s’acu­mula en el sis­tema nerviós i que els fa can­di­dats al premi d’una angina de pit. No sé pas si tota la bona gent que estoi­ca­ment pateix aquesta sal­vatge espe­cu­lació que amarga les seves vides s’han posat a fer números, però, si ho fes­sin, s’ado­na­rien que viure al marge d’aquesta boge­ria pot­ser els sor­ti­ria a compte. No és pas que vul­gui ara fer pro­pa­ganda gratuïta de Renfe, però sí que recordo el preu d’anar i tor­nar durant cin­quanta dies de casa meva a la feina. 500 euros. Faci’n números, si us plau. Aquesta mateixa set­mana, el Con­sell Exe­cu­tiu va apro­var un pro­jecte de llei de l’Esta­tut del Muni­cipi Rural que inclou incen­tius fis­cals i econòmics per viure als pobles de menys de 2.000 habi­tants. Unes xifres que impli­quen més de 596 muni­ci­pis de Cata­lu­nya, dels quals gai­rebé 200 són a la demar­cació de Lleida. Tinc una bona colla d’amics, ena­mo­rats com jo mateixa de les grans ciu­tats, de les seves immen­ses ofer­tes cul­tu­rals, gas­tronòmiques i d’oci, que amb tris­tesa han deci­dit aban­do­nar-les. El dego­teig de fugi­des que es va ini­ciar després de la pandèmia con­ti­nua gene­rant deser­ci­ons. Repen­sar la capi­tal del nos­tre país con­ti­nua essent damunt la taula dels des­pat­xos ofi­ci­als.