Canviar-ho tot, per no canviar res

No hi ha res com tenir diners i fer-ho saber a tothom a cops de botzina. Això ve a tomb perquè s’explica que una de les aficions del cèlebre pintor Ramon Casas era la de fer-se notar mentre circulava amb el seu vehicle a motor –un dels primers que es van matricular a Barcelona– pel passeig de Gràcia amunt fins a la casa situada al número 96, on hi va viure.

Encara que avui en dia el carrer més elegant de la ciutat doni l’aparença de ser simplement un gran centre comercial a l’aire lliure, aparador de les marques de luxe més refinades, és també, i així ha estat des de sempre, un espai residencial, exclusiu, per a gent exclusiva, com ho era la família del genial Casas. Les famílies importants es feien construir casa al nou Eixample, com un aparador de marca, i les que ho eren de veritat, d’importants, volien tenir façana al passeig de Gràcia

Viure-hi però també treballar-hi, produir diner, generar riquesa, per això el passeig de Gràcia va ser des de sempre la casa de les millors famílies però també seu del tremp financer i empresarial del país. Hi ha un exercici molt interessant i fàcil a fer que permet prendre consciència de l’evolució del carrer i de la transformació de l’activitat econòmica que s’hi du a terme. No només és una metamorfosi d’aquest carrer, és també l’evolució de tot un país on l’activitat financera pròpia s’ha diluït, la vocació industrial ha retrocedit significativament i el sector terciari i el de serveis han guanyat pes.

Del que es tracta és de fixar-se en la decoració dels baixos relleus que adornen les entrades d’un conjunt d’edificis del passeig. Són motius decoratius pensats per fer ressaltar l’activitat de negoci que es feia a l’interior, amb personatges amb actitud productiva, gent que treballa, ja sigui a la indústria o al camp, obrers de la construcció o personal descarregant mercaderies al moll. Un dels exemples és al número 51 del passeig de Gràcia amb uns baixos relleus obra de l’escultor Frederic Marés que embellien l’entrada d’una entitat bancària. Aquí és notori el contrast que suposa veure aquestes figures de gent pencaire, motor de l’economia productiva, fent ara de pòrtic d’una botiga de roba qualsevol de la cultura del shopping.

Dos exemples més de la mutació són els baixos relleus de l’edifici que avui és la seu de l’hotel Mandarin i que ho havia estat del Banco Hispano Americano, i els del frontal de l’esplèndida casa de Víctor Blajot, al número 32 del passeig, edifici que en terminologia barcelonina s’ubica al costat Besòs-muntanya del xamfrà amb el carrer Diputació.

Travessant el carrer, al número 30 del passeig, hi ha un altre tipus de frontis que crida l’atenció. En aquest cas no és cap baix relleu esculpit a la pedra, sinó una gran foto d’un anunci en anglès que promociona els últims apartaments de luxe que encara hi ha disponibles a l’edifici. L’esquer publicitari és una imatge del terrat convertit en un lloc selecte, amb piscina i unes vistes esplèndides de la cúpula de la Unió i el Fènix, com si el reclam de la ciutat fos ja només l’oci i hagués oblidat la seva capacitat per emprendre i fer negoci.

Tot plegat fa pensar en un passeig de Gràcia molt diferent del que havia estat però, a la vegada, és la mostra més evident que, com l’aigua, el diner sempre sap trobar el camí i el lloc on anar a raure.