Opinió

Tribuna

Terror i memòria al Baix Aragó i el Maestrat

“Havia de ser molt dur viure en un poble de pocs habitants, veure cada dia l’assassí del pare o de l’avi, conrear, potser, les seves terres en unes condicions denigrants i suportar la seva jactància sense poder recórrer a una justícia reparadora que rescabalés la memòria de les víctimes

Eloi Vila presenta un programa colpidor, Quanta guerra!, en què intenta esbrinar què va succeir durant la guerra civil amb els avis de persones mediàtiques que no els van poder conèixer ni sabien on, quan o com van morir o a qui els avis mai van explicar res de la guerra. Un encert perquè ajuda a fer memòria d’un episodi que va marcar tràgicament diverses generacions. Durant quatre dècades, les víctimes de la barbàrie franquista van ser condemnades a l’oblit, soterrades en les cunetes o en fosses comunes, i silenciades a cops de repressió i d’un exili que per molts va esdevenir permanent. Calia extirpar la memòria de la República i dels vençuts. Tampoc en parlaven massa els vencedors, tret dels més afins al règim, ja que eren joves mobilitzats que igualment van ser carn de canó d’aquella carnisseria. Benvinguts aquesta mena de programes que recuperen el passat i les víctimes d’aquell totalitarisme casernari nacional-catòlic que els seus hereus ideològics (PP i Vox) pretenen negar i, a voltes, com el president del Parlament balear, Gabriel Le Senne (Vox), menysprear en les figures d’Aurora Picornell i Antònia i Maria Pascual, afusellades el 1937.

De l’absència de l’avi em parlava una amiga del Baix Aragó que no el va conèixer, perquè fou afusellat una nit del 1939 i no va saber mai on fou enterrat. Una història similar a la de milers de desapareguts i executats als Països Catalans i al conjunt de l’Estat. Primer, la repressió a les rereguardes republicana i colpista de l’estiu de 1936, després dècades de repressió feixista.

A la confluència del Baix Aragó i el Maestrat aragonès trobem una petita vall que travessa el riu Guadalopillo. Són tres poblacions que oscil·len entre els 600-700 metres d’Alcorisa i Berge i els més de 800 de Molinos. Són terres àrides, dures, d’escasses precipitacions, que permetien unes minses collites de cereals, pasturar algunes ovelles i cabres i recol·lectar espígol silvestre a l’estiu. Fins fa poc, un cul-de-sac amb una sola carretera que passava per Berge i moria a Molinos. Aquest aïllament va alimentar el mite que la guerra havia passat de llarg com deien els seus habitants a les darreries de la dictadura. La por i la repressió convidaven a l’oblit.

L’estiu del 1936, elements radicals arribats d’Alcorisa i de Barcelona implantaren el comunisme llibertari i executaren una quinzena de persones de dretes a Molinos (un miler d’habitants, avui poc més de 200) considerades enemigues de la República. Fou un estiu terrible com el que descriu Toni Orenzanz (L’òmnibus de la mort: parada Falset, 2008) amb relació a l’actuació de la Brigada de la Mort de Pasqual Fresquet, que, en nom de la “higiene revolucionària”, va terroritzar les Terres de l’Ebre, el Maestrat i el Baix Aragó.

Però, el 17 de març del 1938, la 4a Divisió de Navarra ocupa Alcorisa i una espessa cortina de silenci s’estén per la vall al mateix temps que els afusellaments extrajudicials. El web Memòria Democràtica (DARA) del govern d’Aragó menciona dues fosses comunes al cementiri de Molinos, una amb les víctimes de la repressió republicana i una altra amb les dels sosllevats, avui desapareguda; no se n’ha localitzat cap a Berge, i una a Alcorisa amb les despulles de les 78 víctimes de la repressió republicana i una placa commemorativa, sense restes, de les seixanta-cinc de la repressió franquista.

I, tanmateix, sabem que el nombre de persones assassinades i enterrades en fosses pels vencedors fou elevat. A Berge, mesos després de la guerra encara van ser executats nou veïns que durant el conflicte s’havien refugiat a València. Van ser enterrats en un camp proper al poble. Tanmateix, els botxins mai van voler dir on els havien enterrat i no s’han trobat. Havia de ser molt dur viure en un poble de pocs habitants, veure cada dia l’assassí del pare o de l’avi, conrear, potser, les seves terres en unes condicions denigrants i suportar la seva jactància sense poder recórrer a una justícia reparadora que rescabalés la memòria de les víctimes. La fam va forçar l’emigració de moltes famílies, però també la por, la desesperació i la ràbia d’haver de conviure amb els victimaris dels seus familiars. El drama d’aquesta petita vall va ser el de moltes famílies arribades a Barcelona i la seva conurbació industrial des de molts pobles de Catalunya i de l’Estat espanyol fugint d’un passat insuportable que les aclaparava i fondre’s així en l’anonimat



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.