Plourà sempre més?

Els embassaments ja se’n van cap al 75%, ha de ploure tota la setmana i el Pirineu encara es veu blanc. No us estranyi que abans de l’estiu hàgim d’obrir aixetes i desembassar de manera seriosa. Ja s’ha hagut de fer a la Baells, Oliana i Rialb. A hores d’ara l’àvia Neus, tipa d’enfangar-se a l’hort, ja hauria dit allò que tan bé li sortia quan es llevava, sortia al carrer i guaitava al cel. “A veure si plourà sempre més.” No falta qui té i propaga teories que en l’apagada ibèrica també hi varen tenir paper les hidroelèctriques, que anaven més que servides i es varen abstenir de funcions. De moment no escampa gaire enlloc. Els gironins hem sigut excepció a la regla. Dilluns al vespre va escampar oportunament a Montilivi. L’aigua que havia caigut tot el dia, i que es preveia que remullaria el futbol, va cessar just al començar el partit i va aguantar, com al camp va aguantar l’equip, reinspirat i retrobat per l’entrega i passió de Stuani i Portu. Digueu-me simple i vulgar, però els tres punts contra el Mallorca són com l’aigua de maig. L’aigua de maig que no va caure durant els noranta minuts i que se’ns havia negat durant la pitjor sèrie de l’equip a la primera divisió. Onze partits sense guanyar! I hi hem tornat. “L’ànima”, va dir Míchel. Tenia raó. El cor, l’hi han posat tota la temporada, també en aquesta sèrie fatal. Ahir varen tornar a tenir ànima. I durant aquella estona va escampar a Montilivi. Ja pot ploure sempre més! Endavant, Girona!