Ficció perillosa

En un planeta on la intel·ligència artificial avança més de pressa que el batre d’ales d’un colibrí, les escriptores ens trobem a la vora d’una nova realitat que, si bé ofereix oportunitats inèdites, també presenta uns perills de tres parells. La presència de la IA en el món literari no és només un fenomen tecnològic; és un canvi de paradigma que qüestiona l’essència de la creativitat. Per una banda, la IA pot ajudar les escriptores a generar idees, esbossar arguments i, oh, merda, a redactar textos de manera més eficaç. Però aquesta assistència ortopèdica està destinada a una despersonalització del procés creatiu. L’autenticitat que caracteritza la feina d’una escriptora pot veure’s amenaçada per la facilitat amb què la IA sap produir contingut, donant lloc a una saturació de veus generades per algoritmes que dilueixen la singularitat de l’expressió personal. A més, els riscos de plagi i d’usurpació de la propietat intel·lectual són més palpables que mai. Amb la capacitat de la IA d’analitzar i emular estils d’escriptura, ens enfrontem a la idea de veure la nostra feina replicada sense consentiment. Això pot minar la motivació (ja prou escassa atesa la misèria que rep l’escriptora per llibre venut) i la possibilitat de guanyar-nos la vida amb la creació literària (ah, calla, que això sempre ha estat utòpic). La IA també corre el perill de convertir-se en una eina d’homogeneïtzació cultural, i adeu a la diferència. Els algoritmes, entrenats en un conjunt de dades limitades, poden perpetrar estereotips, uniformant el llenguatge i les idees. En resum: una manifestació més del feixisme imperant.