Aprenentatges inútils

Quan es parla d’adap­tar els currículums esco­lars als nous temps i a noves mane­res d’apren­dre sovint s’acaba tit­llant alguns conei­xe­ments d’inútils o de poc neces­sa­ris, si es vol sua­vit­zar la sentència. Només cal fixar-se en els debats que genera l’assig­na­tura d’història de la filo­so­fia i el paper que ha de tenir en els pro­gra­mes de for­mació. I ja no par­lem de l’exer­cici de la memòria. Cer­ta­ment memo­rit­zar per no apren­dre té poc recor­re­gut a la vida, però els exer­ci­cis per entre­nar la memòria són una altra cosa. Deu ser que ens hem entes­tat tots ple­gats que tot sigui imme­diat i tin­gui efec­tes pràctics i sense espe­res. Con­fesso que pas­sats els anys seria incapaç de tra­duir del llatí una sola frase de les obres de Vir­gili, Horaci o Ovidi. Ja fa unes quan­tes dècades d’aquells exer­ci­cis i de fet ales­ho­res ja érem qua­tre gats a classe. Tam­poc no podria resol­dre una inte­gral i ni tan sols recordo per a què ser­vei­xen, tot i que en aquell moment em diver­tien, segu­ra­ment perquè un pro­fes­sor amb molts recur­sos pedagògics i bones dosis d’iro­nia que era capaç d’expli­car con­cep­tes matemàtics amb símils culi­na­ris em va aju­dar a apre­ciar aquells conei­xe­ments. Si faig balanç puc arri­bar a la con­clusió que tot allò no m’ha fet ser­vei i per tant va ser inútil. No sé què en diria en David Bueno, que d’això dels meca­nis­mes del cer­vell i l’apre­nen­tatge en sap un niu, però em decanto per pen­sar que no importa si no recor­dem allò que un dia ens va cos­tar tan d’esforç d’apren­dre, pot­ser només ens donava pers­pec­tiva i ens aju­dava a enca­rar nous rep­tes. Pot­ser és que apren­dre és això.