“No s’acabarà mai, això”

No és com pujar a l’ascen­sor que et trans­porta fins al punt més alt de l’Empire State, però uti­lit­zar l’ele­va­dor que va com una fletxa en algu­nes esta­ci­ons de la línia 10 de metro, amb els seus 60 metres de fondària, és una experiència sin­gu­lar. El pri­mer cop, la sen­sació és la d’haver pujat a un coet, perquè arri­bes a creure que d’allà en sor­tirà tot­hom dis­pa­rat. Però l’alter­na­tiva és una col·lecció d’esca­les mecàniques, d’un foti­mer de pisos, que es fan eter­nes fins que visu­a­lit­zes l’andana o el car­rer, en funció de la direcció tri­ada. Així que els pas­sat­gers, sem­pre abduïts per l’espe­rit de la pressa, opten de forma pri­o­ritària per l’ascen­sor. És en aquest com­par­ti­ment d’uns tres metres qua­drats on tenen lloc mol­tes esce­nes que expli­quen com és de gene­rosa, o de mise­ra­ble, l’espècie humana. Només és qüestió d’obser­var amb dete­ni­ment. Hi ha aquells a qui no sap greu anar una mica com­pri­mits per mirar de fer lloc als que venen just al dar­rere. Alguns fins i tot es posen entre les por­tes, a risc de pren­dre mal, per evi­tar que es tan­quin si veuen venir gent amb cara de “neces­sito aquest ascen­sor o faré tard”. Hi ha també els que fan el boig i pre­guen per tal que les por­tes es tan­quin abans no s’ompli l’espai. I després hi ha la dona amb qui vaig coin­ci­dir l’altre dia. Era un horari en què el metro estava molt poc con­cor­re­gut. A l’ascen­sor, només ella i jo. Les por­tes no s’havien tan­cat quan vam veure un home que venia a tot drap per afe­gir-s’hi. Ella ràpida­ment es va girar per fer veure que no havia vist res. Jo vaig mirar de bus­car el botó que evita que les por­tes es tan­quin, però no el vaig tro­bar. Quan sem­blava que mar­xaríem sense l’home, ell va posar uns papers entre les por­tes i va acon­se­guir pujar. La dona va ron­di­nar: “No s’aca­barà mai, això.” Però al dar­rere no venia ningú més. En aquest món hi ha gent pro­gra­mada per quei­xar-se abso­lu­ta­ment de tot.