Deuen rondar la cinquantena i són una parella formada per un home i una dona. Poden ser un matrimoni convencional que han fet camí plegats, dos amants furtius que han sargit una bona excusa per trobar-se o fins i tot dues persones adultes que han trobat l’amor quan ja havien perdut l’esperança. Tenen una actitud afectuosa i amb una certa intermitència se’ls escapa un somriure que té un efecte terapèutic sobre la resta del local. Estan sopant en un restaurant de Barcelona, un d’aquells que tria el tipus de gent que vol embolcallar-se d’una flaire romàntica, amb les llums molt tímides, mig a les fosques, i amb una música càlida que no entorpeix les converses. Podrien ser dos personatges comuns extrets d’una escena pròpia del neorealisme italià, tan genuí i tan humà. La vetllada apunta a rodona, una d’aquelles que es comenten durant els dies posteriors. Abans de res, cal demanar què voldran per sopar. Un cambrer jove s’acosta a la taula i els lliura una carta a cadascú. Ella se la mira amb cara de vull preguntar si es pot fer un petit tast de cadascuna de les propostes gastronòmiques. Ell allunya la carta per llegir-la, l’apropa, i la torna a allunyar, buscant la distància on la lletra li resulti entenedora. Opta per treure’s les ulleres i repetir els moviments. Sembla que no se’n surt. Finalment, tria plantar-la sobre la taula i treure el mòbil. Tot seguit obre la llanterna del dispositiu i, si bé és cert que dinamita el romanticisme d’aquell espai, almenys s’evita demanar les viandes a cegues. Ella li regala un consell per resoldre el problema de forma més discreta, sense arruïnar el sentimentalisme del moment: fer una foto a la carta i ampliar la imatge fins a divisar el que allà hi ha escrit. En realitat, res no pot destruir aquell niu de felicitat. Així que riuen i comenten que el romanticisme, per anar bé, hauria d’estar adaptat a cada franja d’edat.