El factor humà
Una ciutat sense excuses
Encara que Ada Colau no sigui gaire de pessebres és evident que el seu personatge en aquest teatret de figures que és la política ha estat el del dimoni escuat, l’encarnació del mal, de tots els mals. Des d’avui, però, la dona que passarà a la història per haver estat la primera alcaldessa de Barcelona començarà a conèixer com de diferent serà viure des de la seva nova condició d’àngel. Tal com s’escau a algú que s’ha retirat de la primera línia d’acció, deixant de ser rival, Colau podrà dedicar-se a partir d’ara a col·leccionar lloances i glòries que sens dubte li dedicaran aquells que l’han fuetejat sense pietat, els mateixos que hauran d’afanyar-se ara a trobar algú a qui fer responsable de tots els mals de la ciutat.
Des d’avui la culpa ja no serà sempre de Colau, però tampoc serà un procés fàcil, que tot demana temps en aquesta vida. Ja es va veure al ple d’ahir. Mentre la seva gent acompanyava les paraules de comiat omplint el saló de plens Carles Pi i Sunyer d’aplaudiments i crits de reconeixement –“alcaldessa, alcaldessa!”–, hi havia qui encara s’entestava a dibuixar una Barcelona de to apocalíptic com a llegat dels dos anys de mandat de Colau al capdavant de l’Ajuntament.
El més fàcil en el moment de passar balanç de l’era que ahir va arribar al seu punt final seria enredar-se en valoracions sobre la conveniència de posar fi als privilegis del vehicle privat a l’Eixample, o debatre sobre la licitud d’actituds com la de fer-se la desmenjada quan el joc brut de la política ha trucat a la porta de Colau per decidir l’alcaldia a través de l’acceptació de vots no desitjats o votant al costat d’indesitjables.
Com la vida mateix, la política embruta i en el cas de Colau el que cal determinar és fins a quin punt el seu pas per un càrrec de tanta rellevància l’ha deixat tocada en la seva voluntat de fer les coses d’una manera diferent, tot i que per la manera com va parlar ahir sembla que en bona part n’ha sortit indemne. El que costa més de valorar en aquesta dona són actituds com la que va dibuixar en l’inici de la seva intervenció quan va fer un sincer agraïment a la feina de les treballadores de la neteja de l’edifici consistorial, i a les quals es va disculpar per no haver estat capaç de contribuir a millorar la seva situació laboral, o la manera d’acabar amb un simple però emotiu “t’estimo”, dedicat a una col·laboradora malalta de càncer i que va sonar a declaració d’amor a la Vanesa i a tots els que han fet possible que arribés a l’alcaldia.
L’amor no abunda en la política, ni les llàgrimes com les que ahir es van eixugar en la bancada del públic, amb els familiars més directes fent córrer mocadors de paper d’un costat a un altre. L’emoció va saltar dels ulls quan Colau va evidenciar que té una ferida oberta, que trigarà a sanar del tot, en recordar l’alcaldessa la virulència dels atacs rebuts amb afany destructiu, amb mentides que l’han afectat a ella i també als seus i que, malgrat tot, la família era allí, escoltant-la, “unida i alegre”.
I les paraules d’Ada Colau van ser també una declaració d’amor a la ciutat i a la seva gent que la fan “màgica, valenta, meravellosa”, i també un adeu i fins mai més a les “elits avaricioses” que un dia van plantar cua i banyes de dimoni a algú que ni és Llucifer ni arcàngel, simplement una dona, veïna de Barcelona.