I per què vau callar totes?

És una de les preguntes que ressona cada cop que es fa pública una agressió sexual, sobretot quan s’acaba destapant que hi havia sospites que es tractava d’una conducta reiterada i prorrogada en el temps. Si altres dones n’estaven al corrent, o en tenien sospites, per què van emmudir? Les converteix el seu silenci en còmplices de l’abusador? Diria que els que criden als quatre vents que la culpa és compartida per no donar el senyal d’alerta no s’han vist mai en un escenari com aquest. Que encara ara hem d’escoltar qui situa la víctima al centre de la diana perquè, Mare de Déu Senyor, ella el va provocar perquè resulta que va clicar “m’agrada” a una publicació de l’acusat i perquè abans de l’agressió se’n va anar de festa amb el botxí, va entrar al seu cotxe i fins i tot va consentir pujar a casa seva. Com si els ogres no es mostressin com un príncep blau fins al segon anterior a clavar el queixal. També hem de suportar la colla de superexperts en violència de gènere que critiquen la perjudicada per no denunciar des del primer moment, com si fos tan senzill fer el pas tenint en compte que a la dona se la convida a dubtar, des del moment en què té ús de raó, sobre si potser està exagerant allò que tant l’ha violentat. O se li demostra cada dos per tres que massa gent no la creurà. Que no faltin a la festa els que ràpidament visualitzen una colla d’aprofitades i oportunistes en aquelles dones que se sumen a la denúncia després que sigui una altra persona qui faci el primer pas. D’això se’n diu, malgrat que alguns no ho vulguin entendre, sentir-te acompanyada abans de trobar el moment oportú per donar la cara. Se’n diu sororitat, graveu-vos-ho a foc. I que no faltin els que arrosseguen pel fang les periodistes que ho sabien i no ho van denunciar, com si tenir una informació tan delicada et donés dret a usar-la sense el consentiment de la víctima.