Provincià, mediocre, avariciós

Del col·lectiu ciutadà que Ada Colau en diu les elits, l’àvia Neus en deia els de l’olla, i tots els de l’olla anaven, ja ho sabeu, a l’ofici solemne de la festa major de La Trinca. Poc s’ha parlat en el meu entorn natural de les elits. Parlàvem de l’olla quan ens referíem al col·lectiu ciutadà que ara la Colau ens ha descrit com a provincià, mediocre i avariciós, en el cas de la ciutat de Barcelona. Per a l’olla anàvem el 1979, per les municipals, l’única vegada que m’he implicat directament en una campanya política. La penya es va dir IRM (Independents per la Renovació Municipal) i teníem una consigna prou eloqüent: “Ara esquerdarem l’olla i després la trencarem.” Durant deu anys de donar-se el bec amb l’olla de la ciutat, i de no esquerdar-la ni trencar-la, Ada Colau ha qualificat amb duresa els que li varen donar el segon mandat, a l’hora de ressituar-se entre la ciutadania de peu pla. Ha trobat que les elits són “provincianes, mediocres i avaricioses”, però s’ha estalviat de dir –i hauria estat un bon exercici d’autocrítica– quant se n’havia empeltat de com havia trobat les elits. Com s’havia empeltat de provinciana si és que no ho havia estat sempre. Com s’havia empeltat de mediocre, si no hi havia vingut. Com s’havia empeltat d’avariciosa, per acceptar revalidar l’alcaldia gràcies a l’histrionisme de Manuel Valls. Genial el vocabulari que ha triat Ada Colau. El seu pas per l’alcaldia ha sigut provincià, mediocre i avariciós. Com ho és l’olla, sí.