Tribuna
La temptació ecofeixista
Segons el politòleg finès J. P. Roos, s’entén per ecofeixisme la ideologia d’alguns protectors del medi ambient radicals que defensen l’abandonament total de les tecnologies en les nostres societats, així com una reducció de la població humana a fi de salvar el planeta dels perills que l’amenacen, la superpoblació i la contaminació. Es tracta, doncs, d’una variant radical de l’ecologia profunda (deep ecology) amb aspectes primitivistes. L’ecofeixisme, considerat així, no està lligat al feixisme històric i només hi comparteix les ambicions. Segons els que descriuen un règim d’aquest tipus, les amenaces de les activitats humanes que pesen sobre el planeta Terra són de tal magnitud que els pobles occidentals estaran disposats a seguir dictadors que prometin preservar la manera de viure a canvi de reduir la llibertat, agreujar les injustícies planetàries i la liquidació de milions de persones. Són considerades feixistes les que no respecten ni la vida humana ni les formes democràtiques d’organitzar la societat. El perill de l’ecofeixisme o de la dictadura ecològica ja va ser posat de manifest pel filòsof jueu d’origen alemany Hans Jonas. Segons l’autor d’El principi de responsabilitat (1977), l’ecofeixisme té futur polític i podria esdevenir tant un règim totalitari d’esquerres com de dretes sota la pressió de la necessitat.
Justament per això cal prestar-hi atenció. Hi ha indicis d’aquest moviment en molts països europeus i les seves propostes i idees persuadeixen i sedueixen especialment grupuscles de persones joves que viuen en situacions de gran precarietat econòmica i social i veuen en aquesta ideologia una font de sentit, un argument per a la lluita, una utopia de substitució. Segons Hans Jonas, els governs estaran cada cop més obligats a actuar per garantir els recursos i un espai per viure. Els caldrà protegir la naturalesa contra la seva explotació incontrolada. El que ens espera, segons aquest pensador, és una mescla d’organització tecnocràtica i de retorn a l’edat de pedra. És veritat que les prediccions de Hans Jonas han estat qualificades pels seus crítics d’apocalíptiques, però no es pot obviar el seu punt de vista. A El principi de responsabilitat ja adverteix del desastre ecològic i de la colonització tecnològica d’allò que Edmund Husserl anomenava “el món de la vida”.
Basant-se en l’heurística de la por, Hans Jonas intenta persuadir el lector de la necessitat d’un canvi de vida, de manera de produir i de consumir, a fi i efecte de garantir que hi pugui haver generacions futures sobre el planeta Terra i que, a més a més, hi puguin viure dignament. Aquest últim desig no està, de cap manera, garantit. Quaranta anys després de la publicació del conegut assaig de Hans Jonas, les seves observacions són més vertaderes que mai, però el món encara no n’ha pres consciència. Els ecofeixistes voldrien assolir els seus objectius mitjançant una dictadura que els permetés reduir la població de la Terra a través de la coerció, de tal manera que els habitants que hi restessin poguessin assegurar la continuïtat de l’espècie humana amb mitjans tècnics arcaics, com l’agricultura simple, la caça i l’artesania. Són partidaris de controls malthusians dels naixements a fi i efecte de no amenaçar el medi ambient amb una superpoblació. Els més extremistes es mostren a favor de la millora genètica de la població humana fent servir l’eugenèsia.
El precedent de l’ecofeixisme és Pentti Linkola, que defensa la immigració zero, la disminució de la població, l’eutanàsia de les persones amb discapacitats i la frenada del desenvolupament tecnològic exponencial. Sota aparences progressistes, aquest feixisme verd és un feixisme pur i dur que utilitza les preocupacions ecològiques per reforçar les seves posicions autoritàries, racistes, antisemites i el seu odi contra la raó. Segons Peter Staudenmaier, solament integrant la crisi ecològica en el context social i polític i cercant solucions al costat de la raó, de la ciència i de la tecnologia, es podrà combatre, eficaçment, l’ecofeixisme.
Des de conviccions profundament democràtiques i ecològiques, entenem que és indispensable cercar arguments de pes per fer front a aquesta temptació populista que, en contextos de crisi global com els que estem vivint, pot adquirir reconeixement i pes electoral entre la ciutadania.
