Esbatre

Una setmana després que s’airegés el primer cas d’assetjament sexual per part de l’exportaveu de Sumar al Congrés, Íñigo Errejón, els i les líders del seu partit continuen espolsant-se les responsabilitats per haver-lo encobert, entre Más Madrid, Sumar, la vicepresidenta Díaz... Tant és així que el cas perseguirà durant dies totes les confluències, inclosos els Comuns. L’exculpació de responsabilitats ha semblat la que durant uns anys practicaven l’ens Adif i Renfe a l’hora de responsabilitzar-se de les avaries o els retards ferroviaris. Durant un temps, els permetia anar passant-se la pilota, fins que l’usuari se n’afarta i els acaba culpant a tots dos igual, perquè el ciutadà no té per què ser un expert en competències institucionals ni reglaments de partit. Sovint es lamenta que hi ha més soroll mediàtic interessat que base jurídica en presumptes acusacions, com les de Begoña Gómez o tot el lawfare judicial contra l’independentisme o el govern de l’Estat. Però és aquest soroll el que surt a compte per desacreditar el rival polític. La temptació d’esperar l’error de l’adversari o el descrèdit de l’altre, en lloc de reeixir en les pròpies propostes, és prou llaminera per practicar-la sovint o fer-ne l’única tàctica. A Feijóo li resulta més pràctic esbombar el soroll sobre la dona de Sánchez que convèncer els espanyols que pot gestionar millor. A ERC i a Junts, esbombar les contradiccions de l’altre; a Harris, advertir del perill de Trump... per raó que tinguin, tots, també per la simplificació d’arguments que imposen les xarxes socials. Però tot i que força polítics caiguin arreu en la tàctica de només desacreditar l’altre, no tots els partits, candidats o gestors públics són iguals, malgrat que l’extrema dreta global ens ho vulgui fer creure, per relativitzar que se’ls voti. Per això sap tant de greu quan el comportament reprovable i delictiu –normalment per corrupció– prové dels qui crèiem que no hi caurien, les esquerres, els demòcrates o el progressisme en general, i es minimitza quan el tenen els qui sí que imaginàvem que n’eren capaços.