Incògnita americana

D’aquí a una set­mana sabrem (o no) el desen­llaç de les elec­ci­ons pre­si­den­ci­als nord-ame­ri­ca­nes, en què les últi­mes enques­tes vati­ci­nen un resul­tat molt ajus­tat. Així, men­tre Har­ris gua­nya en vot popu­lar a escala naci­o­nal per un marge de només un punt, Trump avan­tatja la can­di­data demòcrata en la majo­ria d’estats clau o deci­sius, aquells que, al final, fan decan­tar el pes de la balança. Sem­bla, doncs, que assis­ti­rem a un recompte dis­pu­tat fins a l’últim vot i amb el perill asso­ciat que, si el pre­si­den­ci­a­ble repu­blicà perdés, no accepti la der­rota, tal com va pas­sar el 2020. Des del punt de vista del que en podríem dir un obser­va­dor euro­peu, es fa estrany cons­ta­tar com un per­so­natge com Trump, el mateix que va ins­ti­gar a l’assalt del Capi­toli per impe­dir que el Congrés cer­ti­fiqués la victòria del seu rival, arribi al final de la cam­pa­nya amb pos­si­bi­li­tats de repe­tir a la Casa Blanca. O pot­ser cal­dria pre­gun­tar-se per què fla­que­gen els demòcra­tes a l’hora de la veri­tat. Per què, lluny d’enlai­rar-se, penen per man­te­nir la distància en els son­de­jos. Pot­ser és el des­gast dels últims qua­tre anys al poder, pot­ser el cost de la vida, la frac­tura social, el bany de sang al Pròxim Ori­ent. O l’eli­tisme dels seus líders, les pro­me­ses defrau­da­des... Què els està pas­sant fac­tura?