Nen picant el mostrador

En una botiga que no sé si és més drogueria o més perfumeria, diferents persones fan cua davant de la caixa. És el torn d’una dona que empeny un cotxet, amb un nen que supera per poc el primer any de vida i que du a la mà una excavadora de joguina. La dona no deu haver trobat personal distribuït pels passadissos del negoci perquè s’entreté amb la caixera resolent un munt de dubtes. Que si aquesta crema serveix per a aquella pell que sempre ha pensat que és greixosa però que ara resulta que potser és mixta perquè no brilla tant com la pell de la companya de feina que sí que mereix aquesta categoria, i també necessita preguntar si l’oferta del dos per un d’aquell sabó d’una marca que li és desconeguda val realment la pena o més val boig conegut que savi per conèixer. El xiquet comença a avorrir-se i pica amb l’excavadora la part inferior del mostrador, l’única a la qual arriba des del cotxet. Cada cop més fort, però no sembla que ho faci amb ràbia. Li podria estar dient, a la mare: “Espavila, que vull marxar d’aquí”, que és exactament el que la resta de clients que s’esperen està pensant, però sembla que simplement ha trobat un entreteniment. Pica amb tanta energia que almenys es pot constatar que la joguina està feta a prova de bomba. La mare ni s’immuta, massa capficada en el món de les cremes i els xampús. L’escena em fa venir al cap els dies en què ma mare, carnissera de professió, ens explicava com odiava els nens que picaven contra la vitrina de la carn, o més aviat com odiava les mares que no movien un sol dit. Ella, la mare, quan s’inclinava a agafar el producte exposat a la vitrina, aprofitava per mostrar al nen, a escassos centímetres però amb un vidre pel mig, el ganivet que portava a la mà. Va ser aleshores quan a casa vam saber què és un missatge subliminal i vam entendre que la canalla els cull al vol.