Ni l’orinal de la iaia

Encara no fa ni un any que vaig vendre i buidar un pis sencer, així que em conec de cap a peus el debat intern que es genera entre deixar la propietat amb un nivell de decència que ningú ens pugui qualificar de verros –la merda que s’arriba a acumular en aquells racons als quals habitualment no accedeixes– o no tocar ni el raspall de dents i després de l’operació bloquejar el telèfon del comprador i compradora. Personalment vaig acabar triant la primera opció, però confesso que les ganes d’escollir la segona m’assaltaven cada dos per tres. Però fins i tot si en una crisi nerviosa, quan ja sumava tres mil dos-cents viatges a la deixalleria, hagués optat per fer un “ja s’ho farà qui vingui”, segur que uns mínims de pulcritud haurien estat garantits. Això és el que esperava, n’estic convençuda, una amiga que ha comprat una casa antiga. Ella ja sospitava que el fill de la propietària, traspassada aquest estiu, no contractaria cap empresa de neteja abans de lliurar l’habitatge, però el que no podia endevinar és que es trobaria el museu dels horrors allà dins: desenes de sabates podrides dins les caixes, bosses del supermercat Pryca, declaracions de renda d’ençà que la dona devia començar a fer-la, imatges religioses per donar i per vendre, lligacames i faixes usades, bolquers que per sort no estaven usats, antenes de televisió de les antigues, llibres consumits per la humitat, cendrers amb restes de tabac vell, eines oxidades i més velles que pixar a terra, infinits records de bodes, batejos i comunions, medecines de l’any de la picor... És que no han tret ni l’orinal de la pobra iaia. I pols, tanta pols que un asmàtic l’hauria detectat tres quilòmetres abans d’arribar-hi. Malgrat l’estat tan deixat que presentava l’immoble, el més trist de tot plegat continua sent imaginar que aquella dona va viure l’última etapa de la vida abandonada pels seus.