Raça humana
Llegir és cosa de vells
Visito el pis d’uns coneguts, acompanyada d’altres persones. L’habitatge deu tenir uns vuitanta metres quadrats i en unes quantes estances, diria que a totes menys la cuina i el lavabo, hi ha estanteries amb llibres. També sobresurten a les parets, sobretot les del menjador i el passadís, els elements que fan referència al setè art, com ara pòsters i lamines decoratives amb escenes d’alguns clàssics del cinema, com també s’observa alguna picada d’ullet a la música dels anys noranta, especialment als grups de pop-rock del moment. És fàcil endevinar que hi habita gent interessada per la cultura, i fins i tot m’atreviria a dir que gent amb bon gust perquè, a banda de compartir ídols, estan tots els accessoris distribuïts amb una harmonia que sembla perseguida amb escaire i cartabó. Es fan petits grups de convidats, els quals, a peu dret, s’embarquen en converses informals i disteses sobre la vida i sobre què en saps d’aquell que va marxar a treballar a l’estranger a una gran multinacional, d’aquell que va desaparèixer amb el naixement del segon fill o d’aquell altre que es va separar de la dona i tanca les discoteques com quan tenia vint anys. Entre tanta interacció, escolto com dos adolescents comenten els elements decoratius de la casa i com en diuen de tots colors quan arriba el torn de les estanteries de fusta amb llibres. El resum és que arruïnen el conjunt de la decoració perquè, segons el seu parer, tenir tants llibres és cosa de vells i converteix el pis en un espai antic i caduc. Primer penso que no convidaré mai els seus pares a casa meva, no sigui que vinguin acompanyats de les adorables criatures. Després em pregunto si estar a la moda, o tenir un habitatge fashion, passa per omplir les parets de dispositius electrònics i pòsters de cantants que quan els sents només fan venir ganes d’enviar-los al logopeda.