El ‘señorío’

Apun­teu. El señorío con­sis­teix a fer una cam­pa­nya inter­na­ci­o­nal perquè et donin un premi, creure’t que te’l dona­ran perquè no pot ser d’una altra manera, con­vi­dar dese­nes d’amics a la gala d’entrega, llo­gar una sala per fer una festa i, després, quan algú et diu: “Ei, no, no, no et puc asse­gu­rar que el premi no li donem a un altre”, no pre­sen­tar-te on t’han con­vi­dat. Un ridícul inter­na­ci­o­nal. Ah, i amb les teles pàtries amb cara de fune­ral encara que el premi li hagin donat a un dels seus. El corazón partío entre España i Madrid.

Ara és molt fàcil par­lar. Nor­mal­ment, el que dona més èxits, almenys en els últims anys, és el model del Reial Madrid. Treure la car­tera, sor­tir al mer­cat i com­prar el millor. Galàctics, en diuen. Cro­mos. En canvi, el Barça, forçat per les cir­cumstàncies, ha de recórrer a la meri­tocràcia dels de casa. Un camí més difícil, amb menys èxits asse­gu­rats. Però que quan surt bé, sobre­tot gràcies a una gene­ració que ens ha sor­tit ale­gre, més ale­gre que l’ante­rior, és molt més agraït. El que va pas­sar dis­sabte al Ber­nabéu és la pri­mera ale­gria, sobre­tot per als culers, és clar, en aquest país entris­tit des de l’1 d’octu­bre del 2017. Set anys de penes.

Diu el clàssic que les sego­nes parts mai són bones. A Joan Laporta li reco­ma­na­ven que no es tornés a pre­sen­tar, que era impos­si­ble tor­nar a repe­tir l’èxit del pri­mer man­dat, el del millor equip del món, el que va can­viar el fut­bol. I, mira, al final, aca­barà resul­tant que la segona etapa de Laporta dei­xarà com a lle­gat un nou estadi i un equip amb més d’una dècada de fut­bol al davant a les botes. No sé si Hansi Flick ha arri­bat amb una flor al cul. No sé si la tenia Johan Cruyff al mateix lloc. I no sé si la té Laporta. Però, sense dis­cu­tir el talent, la tenen. I tant que la tenen. Ara, pot­ser també es tracta de tenir acti­tud per cul­ti­var-la.