El ‘señorío’

Apunteu. El señorío consisteix a fer una campanya internacional perquè et donin un premi, creure’t que te’l donaran perquè no pot ser d’una altra manera, convidar desenes d’amics a la gala d’entrega, llogar una sala per fer una festa i, després, quan algú et diu: “Ei, no, no, no et puc assegurar que el premi no li donem a un altre”, no presentar-te on t’han convidat. Un ridícul internacional. Ah, i amb les teles pàtries amb cara de funeral encara que el premi li hagin donat a un dels seus. El corazón partío entre España i Madrid.

Ara és molt fàcil parlar. Normalment, el que dona més èxits, almenys en els últims anys, és el model del Reial Madrid. Treure la cartera, sortir al mercat i comprar el millor. Galàctics, en diuen. Cromos. En canvi, el Barça, forçat per les circumstàncies, ha de recórrer a la meritocràcia dels de casa. Un camí més difícil, amb menys èxits assegurats. Però que quan surt bé, sobretot gràcies a una generació que ens ha sortit alegre, més alegre que l’anterior, és molt més agraït. El que va passar dissabte al Bernabéu és la primera alegria, sobretot per als culers, és clar, en aquest país entristit des de l’1 d’octubre del 2017. Set anys de penes.

Diu el clàssic que les segones parts mai són bones. A Joan Laporta li recomanaven que no es tornés a presentar, que era impossible tornar a repetir l’èxit del primer mandat, el del millor equip del món, el que va canviar el futbol. I, mira, al final, acabarà resultant que la segona etapa de Laporta deixarà com a llegat un nou estadi i un equip amb més d’una dècada de futbol al davant a les botes. No sé si Hansi Flick ha arribat amb una flor al cul. No sé si la tenia Johan Cruyff al mateix lloc. I no sé si la té Laporta. Però, sense discutir el talent, la tenen. I tant que la tenen. Ara, potser també es tracta de tenir actitud per cultivar-la.