Els protocols

Passada l’emergència, amb moltes víctimes mortals i amb un munt de persones que han perdut casa o negoci, ara ve el llarg camí de la postemergència. Els protocols que tenim redactats, guardats, debatuts i suposadament eficients en cas de catàstrofes com la gota freda que ha assotat el País Valencià deuen ser ben correctes, sobre el paper, per afrontar el caos. En el cas de València, aquests protocols, que vol dir els polítics que els han d’aplicar, han fet figa. La capacitat de reacció de qui en tenia les regnes ha estat nefasta. Entre altres exemples, perquè no es podia enviar una alerta avisant la població que no sortís de casa quan tothom ja feia hores que era a fora i quan l’aigua ja s’ho havia emportat tot. El ritual que no falla mai és el de la postemergència: gesticulacions falses, cares amargues lamentant les víctimes, vestits amb armilles com si anessin a arremangar-se dia i nit per treure fangs i ajudar en el que calgui, promeses de diners en ajuts als afectats i retrets entre els uns i els altres per com de malament s’han fet les coses. Però els cas és que difícilment es depuraran responsabilitats i poca cosa canviarà per a les catàstrofes futures. I els milers de ciutadans afectats es quedaran altre cop sols, sense cap protocol que els empari. Promeses que quedaran en no res. Quan van mal dades, que és quan l’administració ha de demostrar la seva eficiència, passa just al contrari: és quan queda més amb el cul a l’aire. Que ho expliquin als qui han perdut familiars i persones properes, als quals hem d’acompanyar en el sentiment. Però no només això.