El poble salva el poble

Les imat­ges par­len per si soles i són dan­tes­ques. Per la mag­ni­tud de la tragèdia, amb una quan­ti­tat de morts que fa fere­dat, i per la nefasta gestió d’una catàstrofe sense pre­ce­dents. El pas de la dana pel País Valencià ha gene­rat una situ­ació de des­con­trol i de des­em­pa­ra­ment de les vícti­mes inex­pli­ca­ble en el que es mal ano­mena pri­mer món. Gent sense aigua cor­rent ni llum, sense men­jar, amb la casa inha­bi­ta­ble... i durant dies sense veure ni un sol efec­tiu d’emergències. Gent fent les seves neces­si­tats en bos­ses. Entrant als super­mer­cats, sen­tint-se quasi com delinqüents per poder acon­se­guir alguna cosa per ali­men­tar els fills. Veïns cri­dant pel car­rer els noms dels fami­li­ars dels quals no en tenen cap notícia. Nete­jant els bai­xos de casa seva, en una tasca titànica que més que tenir algun resul­tat efec­tiu apai­vaga la sen­sació de no fer res. Por­tant ampo­lles d’aigua a la gent gran que no pot sor­tir de casa seva, en una cadena de soli­da­ri­tat sense pre­ce­dents. “El poc que hi ha ens ho hem de repar­tir entre tots”, diu una veïna entre llàgri­mes, tes­ti­mo­ni­ant que davant la tragèdia surt el millor de cada per­sona. I tot ple­gat, entre laments i la tris­tesa d’haver per­dut un fami­liar, un amic, un veí. Incon­ce­bi­ble, inex­pli­ca­ble. Tant la manca de pre­visió com la de reacció poste­rior.

I com sol pas­sar en aquest tipus de des­as­tres, la des­fi­lada política, d’uns i altres, es con­ver­teix en una broma pesada per als afec­tats. Els copets a l’esquena i les pro­me­ses d’ajuda men­tre els veïns tre­uen fang i llan­cen totes les seves per­ti­nen­ces a la brossa és de molt mal pair quan la teva vida, en poques hores, s’ha con­ver­tit en un mal­son. La dana ho ha arra­bas­sat tot i cal­dran mesos i anys per tor­nar a la nor­ma­li­tat. I men­tres­tant, en un exer­cici de soli­da­ri­tat des­co­mu­nal, ciu­ta­dans arri­bats d’arreu s’abo­quen als car­rers per donar un cop de mà. El poble salva el poble. I fins tot en aquesta cir­cumstància, l’admi­nis­tració es veu superada. Ho podran retar­dar, però alguns hau­ran de res­pon­dre davant tants mals irre­pa­ra­bles.