Cremat per la dana

L’únic aspecte posi­tiu de la dana que ha tras­bal­sat el País Valencià és la soli­da­ri­tat entre veïns i muni­ci­pis a l’hora de res­ca­tar gent i de tra­gi­nar fang. La llàstima és que les situ­a­ci­ons límit sem­pre fan surar també el pit­jor de la con­dició humana. Pel que fa a la segona cate­go­ria, els rui­xats i les cres­cu­des d’aquests dies ens han mos­trat gent capaç d’encar­re­gar men­jar a domi­cili en plena tem­pesta; gent capaç d’anar a robar ampo­lles de vi a un res­tau­rant devas­tat pel tor­rent o d’omplir el carro amb per­nils men­tre els ser­veis d’emergència tapa­ven cadàvers amb llençols; empre­sa­ris obli­gant els tre­ba­lla­dors a fit­xar sense impor­tar-los les con­di­ci­ons amb què després hau­rien d’inten­tar tor­nar cap a casa; i, és clar, polítics que en les cam­pa­nyes elec­to­rals ens fes­te­gen asse­gu­rant que es pre­sen­ten per ser­vir-nos però que després, una vegada en el poder, demos­tren incom­petència i dimissió de res­pon­sa­bi­li­tats. I en això últim la dana valen­ci­ana també ha estat un trist fes­ti­val. El pape­rot del pre­si­dent valencià, el popu­lar Car­los Mazón, ha estat ver­gonyós, espol­sant-se les puces amb un seguit de com­pa­rei­xen­ces con­tra­dictòries i sense cap mena de cre­di­bi­li­tat. Va arri­bar un moment que ja no sabies si hi havia un Mazón dife­rent per a cada moment i cada com­pa­nyia, com el per­so­natge aquell de Woody Allen que a la pel·lícula Zelig adop­tada la per­so­na­li­tat, fins i tot l’aspecte, de la gent amb qui s’anava tro­bant. Pri­mer vam veure el Mazón anun­ci­ant la fi de les plu­ges just abans que es comen­ces­sin a des­bor­dar els rius. Després vam veure el Mazón cul­pant l’agència esta­tal per no haver des­ple­gat una alerta que com­pe­ten­ci­al­ment cor­res­po­nia al govern valencià. L’endemà vam veure el Mazón escu­der d’un Feijóo que es quei­xava de la manca d’infor­mació i acom­pa­nya­ment del govern cen­tral. I una estona després, el Mazón que agraïa per­so­nal­ment al pre­si­dent Pedro Sánchez la cele­ri­tat de l’ajuda i l’escalf de la soli­da­ri­tat. No és moment de fer retrets sinó de bus­car vícti­mes, pro­cla­men des del Par­tit Popu­lar, segu­ra­ment ensu­mant damunt el llot la pene­trant pudor de cre­mat.