El poble es pot salvar

Aquests dies són molts els que opinen, escriuen i, sobretot, pontifiquen, sobre la gestió de Mazón i els seus lloctinents del PP d’aquesta tragèdia esbalaïdora que castiga el País Valencià. De totes les definicions que s’han fet, potser la més aguda fins ara ha estat la que ha verbalitzat una veu tan lúcida com la de la Núria Cadenes, referent sempre en gairebé tot, instituint el terme “inutilitat criminal”, que, de tan afinat, hauria de ser trending topic des de ja. L’alarmant falta de previsió però sobretot la resposta posterior del govern valencià intentant centrifugar responsabilitats a còpia de mentides i acusacions a altres administracions, han estat una manera de fer que es resumeix també en la decisió, convertida en imatge, d’omplir els carrers d’uniformats per donar una falsa sensació de control per mirar de neutralitzar la resposta popular autoorganitzada sota aquell crit, un pèl naïf si se m’és permès, d’“el poble salva el poble”.

Però els eslògans són això, proclames, i enfrontar-se a un drama d’aquestes dimensions exigeix molt més que bona voluntat i solidaritat popular. A Espanya, però també a Catalunya, la meritocràcia és una valor que cotitza molt a la baixa. I molt. I només cal parar l’orella ahir, avui o demà per constatar-ho, escoltant com tothom es veu en cor de dictar càtedra sobre com alliberar carreteres negades de cotxes que ja són ferralla, apuntalar un talús o netejar amb una escombra un garatge d’aigües que, arribats a aquest punt, ja és possible que siguin insalubres. I no. Ja diuen els que de debò en saben que el campi qui pugui és el pitjor amic en la gestió d’una catàstrofe. Per tant, el que calen són experts neutres liderant i inserits en un marc, les institucions, netes, això si, d’inútils criminals. I per foragitar-los, bàsicament hi ha dos camins: La justícia o les urnes. I aquesta última, és la drecera per on realment el poble es pot arribar a salvar.