Espanya enfangada

Les catàstro­fes natu­rals han matat sem­pre, i milers d’anys d’experiència humana, civi­lit­zació, ciència i progrés tec­nològic no han evi­tat que ho con­tinuï fent, però n’han reduït l’impacte, sobre­tot a l’ano­me­nat Pri­mer Món. La tragèdia vis­cuda al País Valencià com a con­seqüència d’una gota freda, amb 213 morts i un nom­bre encara inde­ter­mi­nat de des­a­pa­re­guts, obliga a recon­si­de­rar si Espa­nya, més enllà de la teo­ria, real­ment forma part d’aquest món avançat. La tec­no­lo­gia, les eines, la capa­ci­tat i els recur­sos hi eren, però la incom­petència de l’admi­nis­tració (el govern valencià), la irres­pon­sa­bi­li­tat de la classe política de l’Estat, i la seva idea del poder com un patri­moni en comp­tes d’una eina de ser­vei als ciu­ta­dans, han dei­xat la gent a la intempèrie, a mercè dels ele­ments. No és Espa­nya, ni l’Estat, ni el model autonòmic, ni l’orga­nit­zació, ni els pro­to­cols... Ras i curt, és el fac­tor humà, Car­los Mazón, un pre­si­dent incapaç de com­plir la seva prin­ci­pal missió, que era pre­o­cu­par-se real­ment per la seva gent, sent escru­polós en la pre­venció i reforçant la capa­ci­tat de res­posta en comp­tes de debi­li­tar-la per motius polítics o per un nega­ci­o­nisme patètic. També és la guerra oberta i sense escrúpols pel poder a Espa­nya, que arros­sega el par­tit de Mazón (PP) i el que governa l’Estat (PSOE) a viure amb el gani­vet a la boca i a per­dre de vista els ciu­ta­dans, l’interès gene­ral i la funció ele­men­tal de qual­se­vol estat. És la fri­vo­li­tat de la corona, ater­rant a la zona zero de la des­es­pe­ració amb la seva bom­bo­lla, els seus pre­to­ri­ans i la seva missió exis­ten­cial, bus­cant l’esce­nari per posar la seva falca pro­pa­gandística, apa­ren­tant ser el que no és mai, mirant de gua­nyar-se una legi­ti­mi­tat que no té i vet­llant pel negoci fami­liar. I és el mal vici de no recor­dar-se de santa Bàrbara fins que trona. Però també és Pedro Sánchez, que lluny d’assu­mir la seva res­pon­sa­bi­li­tat (d’una banda o d’una altra) en el des­as­tre, ja va dei­xar anar que la culpa pot­ser mai va ser del rock and roll sinó del repar­ti­ment de com­petències. I és que en la política espa­nyola, juguin dos, tres o trenta-tres, sem­pre acaba gua­nyant Madrid.