La pena de Ferran Ruiz

Per les proves contra Ferran Ruiz i quatre companys amb qui jugava al Madrid, es pot afirmar amb contundència que el jove de Santa Pau és un cràpula o que com a tal es va comportar. Un cràpula que està acusat de revelació de secrets i pornografia infantil i que diumenge, al camp del Getafe, va debutar amb el Girona. Hi ha qui ho troba ignominiós i vergonyós per a una entitat com el club de Montilivi i ho ha expressat amb llibertat als quatre vents. No tinc cap dubte del contrari. El Girona, equip en què havia militat en categories inferiors, ha fet bé de donar-li una oportunitat laboral bo i el mal cap, la mala llet i la mala bava que ha demostrat tenir la criatura. Si Ferran Ruiz és un bon professional del futbol, ho ha de poder demostrar i ha de poder exercir. De la mateixa manera que si fos paleta, pintor, cuiner, sanitari, pagès o enterramorts. Si humanament és el pena d’individu que es dedueix de les proves, que el jutgin i que compleixi la sentència que li imposin. Però la que li imposin. Ara mateix no ha de pagar cap pena perquè viu (com tots) a l’empara de la presumpció d’innocència. I ni el Girona ni ningú, ara i després de la sentència, per condemnatòria que sigui, ha d’oblidar que la rehabilitació dels condemnats també és pilar bàsic del sistema i que per a la rehabilitació és imprescindible la segona oportunitat. No sempre ho recordem, però és un trident bàsic. Presumpció d’innocència, rehabilitació i segona oportunitat.