El Tramvia Blau

Farà deu anys (1971) que des­a­pa­re­gue­ren els tram­vies elèctrics de Bar­ce­lona. Només queda el Tram­via Blau, que enllaça amb el funi­cu­lar del Tibi­dabo. I ara es diu que fins i tot aquest super­vi­vent està en perill de reti­rada.

L’apo­te­osi dels auto­bu­sos, produïda els anys sei­xanta, ja no és tan glo­ri­osa com en aquells temps. S’ha vist que col·labo­ren nota­ble­ment a la con­ta­mi­nació, sobre l’apro­fi­ta­ment de la via bus se’n podria par­lar molt i el cost de com­pra i de man­te­ni­ment d’aquests vehi­cles és molt alt. El tro­leibús era una solució que, a des­grat dels seus incon­ve­ni­ents, avui seria molt més higiènica i econòmica, perquè no els mou un motor d’explosió; el meca­nisme era d’una sen­zi­llesa molt pràctica.

Si no és pos­si­ble, com sem­bla, de tor­nar endar­rere, almenys sal­vem el Tram­via Blau. Del seu fun­ci­o­na­ment, n’és res­pon­sa­ble l’empresa del parc d’atrac­ci­ons del Tibi­dabo, però, com que el dèficit anual de l’explo­tació del tram­via és con­si­de­ra­ble, demanà a l’Ajun­ta­ment que acceptés la cessió d’aquest ser­vei. Si no estic mal infor­mat, ja fa temps s’arribà a un acord, però aquest acord no s’ha dut a la pràctica, i ara l’empresa amenaça de supri­mir el tram­via si l’Ajun­ta­ment no fa honor al com­promís que, diuen, ha adqui­rit.

És evi­dent que el Tram­via Blau mai no serà un negoci, en funció de les cinc o sis mil per­so­nes que hi viat­gen cada set­mana i del cost d’explo­tació. Però no és des d’aquest punt de vista que cal mirar-s’ho. El Tram­via Blau és una relíquia de la Bar­ce­lona de començament de segle, i una relíquia vivent mereix res­pecte gene­ral. En aquests moments, és un ele­ment insubs­tituïble del patri­moni històric, cul­tu­ral i social de la ciu­tat.

Els cot­xes i les ins­tal·laci­ons es tro­ben en un estat molt pre­cari, fruit de la dei­xa­desa d’aquests últims anys. Què cos­ta­ria posar al dia les vies, els cables i els vehi­cles? Deu mili­ons? Cin­quanta? Hauríem de saber-ho i, ales­ho­res, posar a l’altre pla­tet de la balança el valor que donem a la con­tinuïtat durant molts anys més del Tram­via Blau, que publi­citària­ment rees­tre­nat, dig­ni­fi­cat i atrac­tiu ofe­ri­ria als bar­ce­lo­nins –la mei­tat dels quals, pot­ser, ja no han pujat mai en un tram­via– una experiència única.

La forma, els colors i les orles del Tram­via Blau el con­ver­tei­xen, avui, en un monu­ment amb rodes, una escul­tura cir­cu­lant. Per això, al cos­tat de l’estudi dels cos­tos de con­ser­vació, cal­dria fer un estudi dels cos­tos de des­trucció, i no s’hi val a dir que un d’aquests cot­xes tan repre­sen­ta­tius d’una època ani­ria a parar a una sala de museu. És molt més rao­na­ble, en aquest cas, defen­sar el museu a l’aire lliure, popu­lar i en fun­ci­o­na­ment.

Ara que es parla tant de la con­ser­vació de la natu­ra­lesa, ens hem de mirar el Tram­via Blau com si fos el mira­culós super­vi­vent d’una espècie gai­rebé extin­gida, un ésser encara sal­va­ble de la natura urbana.