Càl·licles, Nietzsche, Thiel i Musk

Peter Thiel, multimilionari i cofundador de PayPal amb Elon Musk, afirma que la democràcia no és compatible amb la llibertat. Creu que hi ha “poca esperança que votar faci anar les coses millor”. La seva agenda llibertària desborda els acudits més iconoclastes de Trump. La idea de Thiel, menys explícita en el cas de Musk, és que la democràtica és una cotilla per a individus excepcionals com ells. És un sistema que pretén homogeneïtzar-ho tot. Els megadonants de Trump com ells pretenen influir i reformar la democràcia americana i per extensió la democràcia al món.

Aquest corrent de pensament no és nou ni original. A finals del segle V aC, el filòsof grec Càl·licles es feu famós per la seva defensa de la llei del més fort davant de les lleis artificials que protegeixen els febles. Al diàleg Gòrgies, Plató presenta Càl·licles com un jove privilegiat que diu coses com: “Què hi ha de més vergonyós i de pitjor que l’autocontrol i la justícia per a la gent que, tot i ser lliures de gaudir de les bones coses sense interferència, han d’acceptar el domini de la llei de la majoria, el seu discurs i la seva crítica?” De fet, Plató tampoc no defensa el sistema democràtic. A La República posa en boca de Sòcrates una crítica de la democràcia i proposa com a alternativa ideal un estat jeràrquic amb els filòsofs com a classe dirigent.

Ja a finals del XIX, el filòsof alemany Nietzsche reprèn la defensa de la llei natural. A Més enllà del bé i del mal (1886), escriu: “Viure és essencialment despullar, ferir, violentar el feble i l’estranger, oprimir-lo, imposar-li durament les formes pròpies, assimilar-lo o, si més no (és la solució més suau), explotar-lo”. A Genealogia de la moral (1887) sosté que la moral és un invent dels febles per amargar la vida dels forts. L’esclau esdevé amo i la moral dels febles i dels ressentits (identificada amb la moral judeocristiana) substitueix la moral dels forts.

Segons Nietzsche, el fort és qui crea valors: jutja bo allò que li és útil, honora aquells que, com ell, són dignes, francs i coratjosos, que saben castigar i recompensar, venjar-se i expressar llur agraïment. És probable que Thiel i Musk i els qui pensen com ells s’hi identifiquin: Thiel va estudiar a Stanford amb René Girard, un filòsof francès crític i alhora seguidor de Nietzsche.

Pel que fa als febles, s’ha dit que són els aspectes de nosaltres mateixos que hem de transcendir. Tot i així, el més intuïtiu és que els febles són els qui no són forts. Els ideòlegs nazis, inclosa la germana de Nietzsche, es van apropiar de la seva filosofia per justificar el dret natural del poble alemany (el poble dels forts) sobre els altres i la necessitat d’eliminar la moral judeocristiana dels febles i singularment el poble jueu.

Per definició, els forts són una minoria i no poden imposar-se democràticament. Però tampoc no és bo per a la societat arraconar-los. Com deia John Dewey, la democràcia no va només de política i d’economia, sinó que ha de ser un ideal ètic. A més, l’interès social és mantenir els forts compromesos amb el progrés general. La meritocràcia, tot i que bescantada, és un intent de mantenir aquest compromís sense liquidar la democràcia. Si volem els millors metges, els millors artistes, els millors gestors de la cosa pública, els millors enginyers, tots ells han de tenir els incentius suficients per rendir al màxim. Els experiments igualitaristes, com ara el règim soviètic, han fracassat en llur intent de conservar i de millorar el benestar de la ciutadania.

La qüestió és si gent com Thiel, Musk i d’altres estan disposats a continuar vivint dins d’un marc democràtic, o bé si consideren que, com que ells són tan excepcionals, ja han tret de la democràcia tot el que els podia oferir i que és hora de passar a una altra cosa.