El consorci pendent

Cap a les quatre de la matinada del 30 de novembre de l’any 2000, els telèfons de molts periodistes tarragonins treien fum per les trucades rebudes des de la ciutat australiana de Kerns, on estava reunida l’assemblea general de la Unesco i on s’havia desplaçat una delegació de l’Ajuntament de Tarragona. Les trucades pregonaven des de l’eufòria la notícia que el conjunt arqueològic de Tàrraco havia obtingut la distinció de patrimoni mundial. L’alcalde d’aleshores, Joan Miquel Nadal, deia que per a ell era més important obtenir aquesta distinció que haver guanyat unes eleccions. Tot eren bots d’alegria. Però passada l’eufòria venia l’atac de responsabilitat per un reconeixement que és un revulsiu per a la promoció turística però que no comporta cap subvenció directa per conservar uns monuments de més de 2.000 anys d’antiguitat. Tarragona és encara avui l’única ciutat catalana que té aquest reconeixement. D’aquí a quinze dies començarà tot un programa d’activitats, que s’allargaran fins al 30 de novembre de l’any vinent, per celebrar el 25è aniversari de l’efemèride. Una data rodona que convida a fer una reflexió de com tenim el patrimoni, de quins beneficis ha comportat la declaració de la Unesco i també quines servituds ha implicat. I passat aquest quart de segle, la gran assignatura suspesa ha estat la manca d’acord entre les quatre institucions que tenen responsabilitat sobre el patrimoni de Tàrraco (l’Ajuntament, la Diputació, la Generalitat i el govern espanyol) per crear un consorci que gestioni millor el seu manteniment. El tornem a demanar, 25 anys després.