La tria d’una escola

No només vaig estudiar en centres públics. Vaig mamar sempre la defensa d’aquest, ja que els pares, i especialment la mare, tenia la capacitat de ser omnipresent i te la trobaves a l’associació de pares –nom del moment–, al consell escolar, a les comissions que lluitaven per una escola pública de qualitat i a tots els grups de mares que organitzaven els festejos. Així que quan va arribar l’hora de triar escola per a la meva filla, em vaig estalviar tots els debats sobre quin model triar. Després, però, quedes en mans d’un sorteig, per tant de l’atzar, i tens la mala fortuna que et neguen plaça al centre públic que havies triat. El mateix sorteig et deriva a un altre centre, a priori similar. Quan el vaig visitar, se’m va ocórrer preguntar per què no s’introduïa l’anglès a P3 (l’actual I3). La resposta de la cap d’estudis em va provocar un bloqueig: “Prou feina tenim d’introduir el català i el castellà, com per introduir l’anglès.” En la mateixa visita, una mestra explicava que impartia les classes amb una guitarra perquè el llenguatge de la música era l’únic que podia compartir tota la canalla. I això, en classes de 27 alumnes. Jo buscava una escola diversa però aquell centre no representava la varietat pretesa, així que vaig acabar en una escola concertada. La idea era, aleshores, fer un segon intent d’entrar a la pública. Però resulta que un cop un sorteig t’ha expulsat, les possibilitats d’ingressar-hi es redueixen a molt poques o a zero. Perquè una de les grans mentides que giren al voltant de l’educació és que totes les escoles públiques suporten la segregació i totes les concertades són un niu de famílies amb recursos. Només cal fixar-se que cap dels polítics que reneguen de la concertada inscriuen els seus fills en escoles públiques de barris desfavorits. I dit això, on s’ha de signar per barrejar-nos tots i disposar d’un sistema públic i de qualitat que no deixi ningú fora?