Impressions de la Xina

Marco Polo, el venecià de l’edat mitjana que va anar a la Xina i va tornar-ne al cap de 24 anys, va descriure el seu viatge en un llibre que va dictar al seu company de cel·la quan va estar a la presó, detingut pels genovesos. Sembla ser que quan va morir va dir: “No he explicat ni la meitat del que vaig veure perquè sabia que ningú em creuria.” Els viatgers que van anar-hi posteriorment no gosaven explicar la quantitat de gent que hi vivia per por que els titllessin de mentiders. Es calcula que a l’any 1500 Pequín ja va arribar al milió d’habitants, cinc vegades més que París i deu vegades més que Londres en el mateix moment.

Aquest estiu he viatjat per la Xina durant dues setmanes. El primer que impressiona l’europeu actual, com els antics viatgers, és la demografia. Quan hi anem ja sabem que té uns 1.400 milions d’habitants, 175 vegades la població de Catalunya i 3 vegades la de la Unió Europea, que Xangai s’acosta als 30 milions i que Pequín supera els 20 milions, però tot i així l’europeu queda aclaparat en veure-ho.

Travessant el país en tren es veu tot a una altra escala; els europeus ens sentim petits, minúsculs, insignificants. Quilòmetres i quilòmetres de ciutats que no s’acaben, grups d’edificis en construcció de cinquanta o seixanta plantes cadascun, obres a tot arreu. És un país que creix per moments, amb una economia estratosfèrica comparada amb la de qualsevol país europeu. Segons diferents fonts, els Estats Units tenen actualment un 22-24% del PIB mundial; el segon país és la Xina, amb un 14-16%, i els següents de la llista, a molta distància, són el Japó i Alemanya, amb un 4-5%. La temuda Rússia només té el 2% de la riquesa mundial. Això vol dir que a la Xina es mouen una quantitat de diners difícil de comprendre als nostres ulls. Un exemple de l’escala demogràfica i econòmica és la ciutat de Hangzhou, on vaig estar dos dies, que té uns 12 milions d’habitants, i comptant-hi tota l’àrea metropolitana arriba als 25 milions. És la seu de l’empresa Alibaba, que dona feina a 100.000 persones en aquesta ciutat. El PIB de la zona és el mateix que el de tot Suècia (el 0,6% del món), i a causa del creixement de la ciutat (s’hi veuen obres faraòniques a tot arreu) han construït 8 línies de metro noves en els darrers anys, passant de 4 a 12 línies. Vuit línies de metro! Quants anys es triga a Barcelona a construir-ne una de sola?

La Xina va ser un país comunista, agrícola i pobre fins a la mort de Mao, als anys 70 del segle passat. El seu successor, Deng Xiaoping, va canviar totalment de registre quan va dir la famosa frase “enriquir-se és gloriós”. Va enterrar el Llibre Roig (la bíblia comunista), va promoure les inversions estrangeres i la privatització d’empreses estatals, i el país va començar a créixer de forma imparable fins a situar-se on està ara. És on hi ha més milionaris del món. Avui dia la societat xinesa és de tot menys comunista, llevat del nom del seu partit únic, que exerceix un control absolut del país; es veuen càmeres de vigilància a tot arreu. I malgrat que tots els xinesos tenen mòbil i l’utilitzen compulsivament, és un país tancat en si mateix perquè no tenen accés a WhatsApp, Amazon, Facebook o Instagram. Tenen aplicacions pròpies que són semblants i que només funcionen a la Xina, mantenint-la així aïllada de la resta del món. Caminant per les ciutats xineses de tant en tant es veu el logotip del partit comunista en algun edifici, normalment força discret. Els anuncis de Starbucks, Kentucky i McDonald’s són més grans, lluminosos i vistosos. Tot un símbol de la nova època.