Barceló ‘non-stop’

El secre­tari, mànager o com es digui la per­sona (o les per­so­nes) que s’ocupa de pro­jec­tar la car­rera de l’artista mallorquí Miquel Bar­celó ha tin­gut una fei­nada aques­tes dar­re­res set­ma­nes gra­pant el press clip­ping que ha gene­rat tota la seva acti­vi­tat. Per­so­nal­ment, el moment que més em va diver­tir va ser quan va pre­sen­tar el car­tell del 125è ani­ver­sari del Barça, que sem­bla fet expres­sa­ment perquè el dila­pi­des­sin a les xar­xes soci­als. Les com­pe­ti­ci­ons de l’“aviam qui la diu més grossa” amb l’únic objec­tiu de des­pres­ti­giar la feina dels artis­tes són entra­nya­bles com a feno­men sociològic. Al cap de res, des­co­nec si apro­fi­tant el ressò mediàtic, el pin­tor con­fes­sava a un diari que s’ha ofert a la Sagrada Família per crear un gran mural ceràmic a la façana de la Glòria (diguin “Gaudí” i sen­ti­ran l’eco de la fama). Ara l’Arque­bis­bat de París acaba d’anun­ciar que li ha enco­ma­nat tres tapis­sos per a la reno­vada cate­dral de Notre-Dame de París, que tor­narà a obrir les por­tes el 8 de desem­bre. Ins­pi­rats en temes de l’Antic Tes­ta­ment, tar­da­ran dos o tres anys a con­fec­ci­o­nar-se. I, simultània­ment, tam­poc sé si seguint alguna estratègia publi­citària, ha pre­sen­tat el lli­bre de memòries De la meva vida (Gala­xia Guten­berg), publi­ca­des ja en francès, la llen­gua en què les va escriure, i ara traduïdes al català i al cas­tellà. Quina tar­dor, Bar­celó!