Guerra a Brussel·les

Si cap fet extra­or­di­nari ho impe­deix, el pròxim 20 de gener Donald Trump jurarà a l’esca­li­nata del Capi­toli el càrrec de 47è pre­si­dent dels EUA. Hau­ran pas­sat, en total, dos mesos i mig des de la seva victòria elec­to­ral fins a la presa de pos­sessió. Temps sufi­ci­ent per ende­gar una trans­ferència orde­nada del poder –la que ell va negar, per cert, al seu suc­ces­sor, el 2020– i inau­gu­rar ofi­ci­al­ment el nou man­dat. El calen­dari del relleu nord-ame­ricà con­trasta amb el que està seguint la nova Comissió Euro­pea (CE). Si bé és veri­tat que el sis­tema d’elecció dels càrrecs és dife­rent, hi ha un lapse impor­tant de temps entre la cele­bració de les elec­ci­ons al Par­la­ment d’Estras­burg, al juny, i l’entrada en fun­ci­ons de la nova Comissió de Von der Leyen, encara pen­dent. Un dels frens a l’apro­vació del nou exe­cu­tiu comu­ni­tari és el vet a Teresa Ribera del PP espa­nyol, que ha tras­lla­dat al cor de Brus­sel·les la guerra domèstica amb el PSOE al vol­tant de la tragèdia del País Valencià. Diu el PP que no pot votar una can­di­data a vice­pre­si­denta a qui atri­bu­eix la “res­pon­sa­bi­li­tat pública” per les 220 morts de la dana. Ignoro el paper de Ribera en la gestió (o no gestió) de la crisi, però queda clar que vetar-la sense assu­mir cap res­pon­sa­bi­li­tat pròpia lleva al PP tota cre­di­bi­li­tat.