Pilot poeta

El meu amic m’ho explica encara una mica trasbalsat. Un parell de dies després de la tragèdia de València, puja a un avió per a un vol transatlàntic. El vol va amb retard. Hi ha una certa tensió ambiental entre els passatgers. Finalment, el pilot s’adreça als viatgers. Els demana disculpes pel retard i els proposa un entreteniment per passar l’estona: els llegirà el poema que ha escrit i que vol dedicar a les víctimes de la dana. El pilot s’escura la gola i comença a recitar. El poema és llarg, els versos inquietants. La gent s’angoixa: ¿el pilot és un poeta? La tensió ambiental entre els passatgers puja uns quants graus. El meu amic es mira amb ulls d’alarma el professor de literatura que té al seient del costat. El professor el vol tranquil·litzar. Li explica que els poetes, malgrat no practicar ciències exactes, estan en condicions d’explicar el món amb més precisió que els científics. Potser sí, li concedeix el meu amic, però amb veu trèmula li diu que, ara mateix, preferiria sentir pels altaveus un expert en enginyeria aeronàutica que no pas els versos del pilot. Amb tot el respecte per la poesia, que consti. El professor diu que l’entén, però que no s’amoïni, que la combinació pilot i poeta és tota una garantia que estan en bones mans. Per celebrar-ho, diu, et convido a un bon whisky durant el trajecte. Finalment, l’avió s’enlaira. El meu amic tanca els ulls. Quan arriba el whisky el professor li proposa un brindis: “El nostre pilot ens fa possible aquell gran somni dels poetes del romanticisme: viure entre núvols. Li ho hem d’agrair. A la salut del pilot poeta!” El meu amic beu i se sent millor. El professor l’ha convençut. El vol segueix amb placidesa i ara el meu amic convida a una altra ronda i proposa un nou brindis: “Per la poesia!” Al cap d’una estona dormisquegen com angelets i no es desperten fins que el pilot poeta els anuncia que són a punt d’aterrar.