Ni mona ni lleona, és un lleó

Ahir escrivíem sobre La Lleona de Girona. Noves aproximacions des de la història de l’art, el llibre en què el doctor Miquel Àngel Fumanal fa un estudi integral d’aquesta obra emblemàtica, una de les icones de la ciutat de Girona, una de les peces més buscades pels turistes i sens dubte l’escultura més petonejada des de fa dècades, per allò que “no ets de Girona si no fas un petó al cul de la lleona”. O “no tornaràs a Girona...”. El que ara veiem al carrer Calderers és una còpia de 1995 de l’escultura original, que es conserva al Museu d’Art de Girona. Una primera còpia de deu anys abans es conserva al Museu d’Història de Girona. En la presentació del llibre, el cronista oficial de la ciutat, Joan Boadas, es va lamentar que a la placa de l’escultura que hi ha al carrer no es menciona que no és la peça original ni on es pot trobar.

Una de les coses que aclareix l’estudi del doctor Fumanal és la història. Queda clar que les dades documentals més antigues són de mitjan el segle XIX, el 1866, quan apareix a la Guía-cicerone de la Inmortal Gerona, d’Enric Claudi Girbal, on s’esmenta per primera vegada la Lleona i la situa davant de la casa del número 8, o sigui a l’altre costat del carrer Calderers. Aquí s’associa la Lleona a un antic hostal. L’estudi analitza totes les mencions de lleons i hostals gironines des d’època medieval. Tot plegat serveix per determinar que l’emplaçament més antic de l’escultura era a l’altre extrem del carrer, venint del Barri Vell. La relació de l’escultura amb un hostal ve d’aquest comentari de Girbal, que reconeix que és una font oral. Després d’un accident amb un carro i d’una trencadissa del fust de la columna el 29 de novembre del mateix 1866, l’obra va entrar a formar part del fons arqueològic del antic Museu Provincial, a Sant Pere de Galligants, fins que va ser traslladada a l’actual Museu d’Art. Una còpia torna al carrer Calderers el 1985.

El doctor Fumanal explica que el lleó és un dels símbols més habituals en l’art medieval europeu, així com en la imatgeria corporativa i popular. Però ja a mitjan segle XIX comença el debat sobre el gènere de l’animal enfilat a la columna. Es comença a qüestionar si és mascle o femella, i fins i tot mossèn Carles de Bolós, cronista de la ciutat, es fa ressò, sota el pseudònim Gracián, que potser era una mona i que així s’ho agafaven els gironins. També alguna fitxa dels Serveis Tècnics tractava l’animal de mona. Però el doctor Miquel Oliva no tenia cap dubte sobre l’espècie de l’animal: “En lo alto de esta columna esculpida en la misma piedra está una leona encaramada, vuelta la cabeza hacia atrás y mirando fijamente a lo lejos.” Joaquim Pla i Cargol deia el mateix, però l’arxiver Jaume Marquès va posar ordre assegurant que era un lleó i no una mona, cosa que també assegura Antoni Pladevall: “Sembla que els gironins el prengueren primerament per una mona, i si bé més tard fou ben identificada la seva espècie, hom continuà confonent el sexe. D’aquí que avui coneguem la peça amb el nom de la lleona, quan és clar que la figura que vol representar és un lleó.” Com va dir el cronista oficial de la ciutat, Joan Boadas, “lleona o lleó, és un símbol de la ciutat”.