Sebastià Gasch

“El 1920, Bar­ce­lona era la porta de l’estran­ger. Les pri­me­res nove­tats, les dar­re­res audàcies de París, Lon­dres i Berlín reper­cu­tien imme­di­a­ta­ment a la nos­tra ciu­tat. Fer­ran Bayés va fer el mira­cle de con­ver­tir Bar­ce­lona en un dels grans cen­tres del “music hall” euro­peu. A més de les revis­tes del Prin­ci­pal Palace, Bayés pre­sentà Mau­rice Che­va­lier, Mis­tin­guett, Mayol, Yvonne George…” Ho escri­via Sebastià Gasch, que ara acaba de morir. Era el seu món. El món del tea­tre Eldo­rado, de la Sala Impe­rio, de la Taverna dels Tenors, de la Bar­ce­lona artística i noc­turna, feliç i satis­feta perquè “el fan­tasma de la guerra havia mort d’un esglai a Ver­sa­lles”.

També fou crític d’art, de circ i de cinema i col·laborà en nom­bro­ses publi­ca­ci­ons. Amb un ins­tint molt des­pert per a sin­to­nit­zar amb l’avant­guarda, fou amic de Joan Miró, de García Lorca, de Dalí, i signà el “Mani­fest groc”, tan escan­dalós en el seu temps.

Després de la guerra anà a França, i en tornà el 1942, i des del 1946 s’aixo­plugà a “Des­tino”. El país idíl·lic en què havia vis­cut Sebastià Gasch s’havia fos, i la lluita per la vida exi­gia una duresa per a la qual Gasch no estava pre­pa­rat. Jo el vaig conèixer ales­ho­res, quan inten­tava de man­te­nir la poli­desa de l’antic dandy amb uns migrats recur­sos econòmics, perquè Gasch és un exem­ple de com els escrip­tors més admi­rats poden ser els més mal pagats.

Era tot un per­so­natge, un per­so­natge “d’abans de la guerra”, car­re­gat de cul­tura i de tafa­ne­ria, i que bar­re­java estra­nya­ment els llam­pecs de l’agres­si­vi­tat ver­bal quan comen­tava fets o per­so­nes, amb la pràctica d’una cor­te­sia social impe­ca­ble. S’esve­rava fàcil­ment, i ima­gino les angúnies que devia pas­sar en saber que, després del 39, un mili­tar que havia arri­bat a Bar­ce­lona anava pre­gun­tant amenaçado­ra­ment “dónde está el Gatx ese”… Resul­tava que aquest senyor tenia una amiga balla­rina de la qual Sebastià Gasch havia fet, anys endar­rere, una crítica adversa.

Quan jo escri­via als cafès, hi havia coin­ci­dit sovint, amb Gasch, que hi anava, més que res, a lle­gir i a badar. Quan en una ocasió con­testà el qüesti­o­nari Proust, a la pre­gunta “quina és la vos­tra ocu­pació pre­fe­rida?” res­pongué això: “les ter­ras­ses dels cafès”. Gasch tenia vocació d’espec­ta­dor de la vida, però la vida volia obli­gar-lo a tre­ba­llar –ell s’hi resistí tant com pogué.

Jo he estat sem­pre un gran admi­ra­dor de la prosa d’en Gasch. A par­tir d’una enorme capa­ci­tat d’anàlisi del detall, Gasch cons­tru­eix un llen­guatge nar­ra­ti­va­ment molt ben arti­cu­lat i que té, per damunt de tot, una vivor i un suc esplèndids. Amb qua­tre pin­ze­lla­des evoca una atmos­fera. Amb el pas dels anys no va per­dre mal l’ame­ni­tat i la tensió expres­siva.

Ja fa anys que no sor­tia de nits… Molt abans, però, aque­lles bar­ce­lo­ni­nes “nits d’en Gasch” ja havien dei­xat de sor­tir al car­rer. Els seus arti­cles en seran sem­pre un inco­pi­a­ble i agre­dolç tes­ti­moni.