Opinió

Tal dia com avui del 1980

JOSEP MARIA ESPINÀS

Can Felip

Hi ha coin­cidències curi­o­ses. L’altre dia algú m’expli­cava l’ori­gen de l’expressió cas­te­llana “número 100” apli­cada al wàter. Ho repro­du­eixo tal com m’ho van dir: els exèrcits de Felip V, en ocu­par Cata­lu­nya, van voler eli­mi­nar com és sabut tots els sig­nes públics de cata­la­ni­tat –des de l’escola a l’admi­nis­tració política–, i per demos­trar que es defe­ca­ven en el nos­tre històric Con­sell de Cent se’ls acudí de bate­jar amb el “100” aquell indret on ningú no pot fer la feina en nom d’un altre.

Davant d’aquest insult, els cata­lans van reac­ci­o­nar amb una altra expressió sig­ni­fi­ca­tiva: van començar a dir-ne, del wàter, Can Felip, mani­fes­tant d’aquesta manera el con­cepte que els merei­xia l’autor del decret de Nova Planta. La coin­cidència que deia és que, poc després d’escol­tar aquesta expli­cació, he vist uns adhe­sius que diuen, pre­ci­sa­ment, Can Felip, i el destí dels quals és, sense dub­tes, la porta dels wàters.

Em consta que Can Felip és una expressió encara viva a comar­ques, i fami­liar a una gent de certa edat. La difusió que en el seu temps va tenir això de “Can Felip” acre­dita l’extensió del sen­ti­ment anti­fe­li­pista en l’àmbit popu­lar. Hi ha for­mes de resistència que poden sem­blar molt ingènues, però que tenen la gran eficàcia de dei­xar les coses clares. A través del Can Felip avui pot cir­cu­lar entre les noves gene­ra­ci­ons, i els nous cata­lans, una lliçó d’història poc o no gens cone­guda.

Quan Can Felip s’aplicà als wàters, no hi havia wàters, és clar, sinó comu­nes. Sem­pre ens hem pre­o­cu­pat de tro­bar eufe­mis­mes, en aquest cas. Un his­to­ri­a­dor futur de la nos­tra vida quo­ti­di­ana s’exposa a tenir greus dub­tes sobre on fèiem les nos­tres “neces­si­tats” –que és un altre eufe­misme– si veu que teníem un “men­ja­dor” (de “men­jar”), un “dor­mi­tori” (de “dor­mir”, és clar), un “rebe­dor” (de “rebre”), un cosi­dor, un estudi, una cuina… però que no teníem, il·lògica­ment, un deri­vat de “cagar”, amb perdó, mot tan vàlid, tan antic i tan nor­mal com men­jar.

“Comuna” és un mot que jo sen­tia sovint a la meva infan­tesa, i que a Bar­ce­lona pràcti­ca­ment ja ha des­a­pa­re­gut. Que aquell lloc fos con­si­de­rat la cam­bra “comuna”, és a dir, la de tota la família, és ben xocant, perquè també era i és “comú” el men­ja­dor. Els cas­te­llans “excu­sado” i “retrete” indi­quen, ben al con­trari, inti­mi­tat i reserva.

Tot canvià amb l’invent del “wàter clo­set”, el sis­tema d’aigua tan­cada, ràpida­ment inter­na­ci­o­na­lit­zat i cone­gut sim­ple­ment per les ini­ci­als “WC”, com si també l’expressió com­pleta s’hagués con­ver­tit en poc deli­cada. Però dir “wàter” avui dia, en deter­mi­nats ambi­ents, tam­poc ja no és cor­recte, ja no és “fi”, tot i que només diem “aigua”. Hi ha qui diu el “lavabo”, i no hi va pas a ren­tar-s’hi les mans, o el “bany”, i no pensa banyar-se, o la uni­ver­sal toa­leta (“toi­lette”), mot igual­ment ina­de­quat, i dar­re­ra­ment he vist que s’imposa pre­gun­tar: “On són els ser­veis?”, donant per entès que són aquests i no pas els altres pos­si­bles.

El que compta, doncs, és no refe­rir-se a “la cosa”. Davant de tan­tes afec­ta­des subs­ti­tu­ci­ons, Can Felip té almenys el batec de la cre­a­ti­vi­tat popu­lar.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia