Can Felip

Hi ha coincidències curioses. L’altre dia algú m’explicava l’origen de l’expressió castellana “número 100” aplicada al wàter. Ho reprodueixo tal com m’ho van dir: els exèrcits de Felip V, en ocupar Catalunya, van voler eliminar com és sabut tots els signes públics de catalanitat –des de l’escola a l’administració política–, i per demostrar que es defecaven en el nostre històric Consell de Cent se’ls acudí de batejar amb el “100” aquell indret on ningú no pot fer la feina en nom d’un altre.

Davant d’aquest insult, els catalans van reaccionar amb una altra expressió significativa: van començar a dir-ne, del wàter, Can Felip, manifestant d’aquesta manera el concepte que els mereixia l’autor del decret de Nova Planta. La coincidència que deia és que, poc després d’escoltar aquesta explicació, he vist uns adhesius que diuen, precisament, Can Felip, i el destí dels quals és, sense dubtes, la porta dels wàters.

Em consta que Can Felip és una expressió encara viva a comarques, i familiar a una gent de certa edat. La difusió que en el seu temps va tenir això de “Can Felip” acredita l’extensió del sentiment antifelipista en l’àmbit popular. Hi ha formes de resistència que poden semblar molt ingènues, però que tenen la gran eficàcia de deixar les coses clares. A través del Can Felip avui pot circular entre les noves generacions, i els nous catalans, una lliçó d’història poc o no gens coneguda.

Quan Can Felip s’aplicà als wàters, no hi havia wàters, és clar, sinó comunes. Sempre ens hem preocupat de trobar eufemismes, en aquest cas. Un historiador futur de la nostra vida quotidiana s’exposa a tenir greus dubtes sobre on fèiem les nostres “necessitats” –que és un altre eufemisme– si veu que teníem un “menjador” (de “menjar”), un “dormitori” (de “dormir”, és clar), un “rebedor” (de “rebre”), un cosidor, un estudi, una cuina… però que no teníem, il·lògicament, un derivat de “cagar”, amb perdó, mot tan vàlid, tan antic i tan normal com menjar.

“Comuna” és un mot que jo sentia sovint a la meva infantesa, i que a Barcelona pràcticament ja ha desaparegut. Que aquell lloc fos considerat la cambra “comuna”, és a dir, la de tota la família, és ben xocant, perquè també era i és “comú” el menjador. Els castellans “excusado” i “retrete” indiquen, ben al contrari, intimitat i reserva.

Tot canvià amb l’invent del “wàter closet”, el sistema d’aigua tancada, ràpidament internacionalitzat i conegut simplement per les inicials “WC”, com si també l’expressió completa s’hagués convertit en poc delicada. Però dir “wàter” avui dia, en determinats ambients, tampoc ja no és correcte, ja no és “fi”, tot i que només diem “aigua”. Hi ha qui diu el “lavabo”, i no hi va pas a rentar-s’hi les mans, o el “bany”, i no pensa banyar-se, o la universal toaleta (“toilette”), mot igualment inadequat, i darrerament he vist que s’imposa preguntar: “On són els serveis?”, donant per entès que són aquests i no pas els altres possibles.

El que compta, doncs, és no referir-se a “la cosa”. Davant de tantes afectades substitucions, Can Felip té almenys el batec de la creativitat popular.