El factor humà
Persiana amunt
Ahir va ser un dia emocionant. El forn de L’Estrella, al soterrani on hi ha l’esplèndid obrador de la pastisseria situada al número 32 del carrer Nou de la Rambla, va tornar a cremar. Feia mesos que estava apagat, inactiu. Davant per davant de l’embocadura de la gran cavitat roent, fent anar amb destresa la llarga pala de fusta, enfornant i desenfornant pastissos, l’Anna Campos.
El binomi que formen l’Anna i el negoci de L’Estrella és, simplement, emocionant, perquè el naixement de qualsevol negoci sempre ho és, però si del que es tracta és de fer renéixer la pastisseria més antiga de la ciutat de Barcelona, amb una força, unes ganes i una energia que només pot posar algú amb 25 anys acabats de fer, aleshores es tracta d’un esdeveniment extraordinari, dels que mereixen traca i mocador o, en aquest cas, una bona ampolla de cava i un tortellet de nata per celebrar-ho!
El que va fer ahir l’Anna és provar per primer cop l’estat de funcionament del forn del seu nou negoci, o millor dit, va començar a escalfar motors per preparar la imminent obertura de la pastisseria, prevista pel dissabte 30 de novembre. “Farem com si res no hagués passat”, diu somrient. No hi haurà ni festes ni històries, aquell dissabte a les sis del matí l’Anna anirà a fer la brioixeria i a dos quarts de nou la Judit apujarà per primer cop la persiana per donar la benvinguda als primers clients i començar a despatxar el gènere.
La persiana de L’Estrella no xerrica des de l’estiu, quan la Montserrat Martínez es va jubilar i va decidir tancar el negoci. L’Anna, que és molt jove, però que ja atresora l’experiència d’haver passat per quatre pastisseries diferents, una de les quals la va fundar ella mateixa al carrer Diputació de Barcelona, s’havia iniciat en la pràctica de l’ofici a l’obrador de L’Estrella i, com que coneixia la propietària, sabia de les seves intencions de jubilar-se i traspassar el negoci. No s’ho va pensar dues vegades, es va quedar amb la llicència de la pastisseria més antiga de Barcelona i des de fa setmanes treballa per posar a punt l’espai de botiga i l’obrador.
No hi ha millor notícia que una persona jove implicada en la conservació de la pell de Barcelona. És costum de la premsa de la ciutat explotar la llagrimeta cada cop que un negoci històric plega veles i els carrers queden una mica despullats del paisatge de tants anys que de seguida canvia amb un negoci modern, impersonal, dedicat al turista. Però, gràcies l’Anna, L’Estrella seguirà sent L’Estrella, els aparadors de fusta i vidre seguiran lluint les meravelles de la pastisseria d’aquest país –“Jo em quedo amb el massini”, diu la pastissera– i l’interior de l’establiment, ideat quan el modernisme no era ni una idea, i reformat a mitjans del segle XX, seguirà meravellant barcelonins i turistes que no podran resistir l’encant d’entrar-hi, seure en un dels tamborets que ja hi ha i acompanyar un cafè amb un bon tall de pastís.
A l’Anna li faltaran tamborets. “Tothom té ganes que obrim. Quan apugem la persiana sempre hi ha tres o quatre persones que s’interessen pel que fem i ens demanen quan començarem”, diu amb il·lusió la jove pastissera Campos. Queda poc. Un fil de greix a la junta, la persiana lliscarà lleugera amunt i llarga vida a la que per un temps serà, a la vegada, la més jove però també la més antiga pastisseria de Barcelona.