Te’n recordes?

“Te’n recor­des, d’aquell dia que estàvem fent macramé al pati de l’escola i va caure una pal­mera?”/ “No va caure quan fèiem macramé, que ens hau­ria escla­fat a tots! Recordo per­fec­ta­ment que va ser un dia just després d’entrar a classe, que com que tenia aquells fines­trals ho vam veure en directe i vam que­dar tots impac­tats.” / “No era una pal­mera, això segur. Crec que era un plàtan.” / “No em sona de res això que expli­queu!”

En l’últim sopar de com­panys de classe vam tenir aquesta con­versa. O una de sem­blant, que tam­poc me’n recordo gaire. Teníem ganes de com­par­tir records, però escol­tant-nos sem­blava ben bé que haguéssim anat a esco­les dife­rents. Vam estar temp­tats de fer vota­ci­ons per deci­dir democràtica­ment la versió ofi­cial de les coses i esta­blir un ima­gi­nari comú, perquè no hi havia manera de coin­ci­dir.

Ves a saber quins meca­nis­mes men­tals fan que recor­dis, obli­dis o dis­tor­si­o­nis un fet. Sovint des­co­brim que aque­lla imatge de quan teníem tres o qua­tre anys que recor­dem amb tanta niti­desa cor­res­pon, en rea­li­tat, a una foto­gra­fia, a la qual hem insu­flat vida al nos­tre cap i l’hem bas­tit amb emo­ci­ons impor­ta­des. En altres oca­si­ons, podem estar con­vençuts d’haver fet alguna cosa o haver estat en algun lloc, tot i que sigui mate­ri­al­ment impos­si­ble: alguna infor­mació, el record d’algú altre o una notícia s’ha fil­trat al nos­tre cer­vell i ens ha fet creure que érem allà, i tenim l’intrús vivint tan tran­quil en el nos­tre àlbum de records per­so­nal.

També obli­dem, és clar. Obli­dem coses que voldríem recor­dar amb més detall, com els moments vis­cuts amb l’àvia, el nai­xe­ment dels fills o els dies feliços de les vacan­ces quan érem petits. Obli­dem fets de la història que voldríem recor­dar, obli­dem com es feien les divi­si­ons de dues xifres, obli­dem el passé com­posé que vam apren­dre i aca­bem par­lant en anglès quan anem a París, ver­go­nyo­sa­ment, després d’haver estu­diat tants anys de francès a l’escola. No podríem man­te­nir tot això en lloc dels números de telèfon dels amics de quan teníem deu anys, les cançons dels anun­cis que et fan més ràbia i coses encara més inútils com les lle­tres de cada volum de l’Enci­clopèdia Cata­lana? No seria magnífic poder fer una mica d’escom­brada de spam i coses cadu­ca­des de tant en tant i asse­gu­rar-nos que no se’ns en van els moments feliços?

Durant molt temps vaig ser una lec­tora àvida d’auto­bi­o­gra­fies. M’atreia la pos­si­bi­li­tat de conèixer els detalls d’una vida vista des de dins. Quan aca­bava un lli­bre, em feia la sen­sació que conei­xia aquell per­so­natge i que podia expli­car què havia fet. Ara entenc que no només la selecció de records i fets és sub­jec­tiva, sinó que també ho són els records matei­xos. Que podríem escriure la nos­tra vida cada deu anys i podria ser una història dife­rent cada cop.

És evi­dent que les emo­ci­ons hi inter­fe­rei­xen i mar­quen tots els àmbits de la nos­tra vida i, evi­dent­ment, la memòria. Ho he com­pro­vat un cop més en el lli­bre La lla­mada, de Leila Guer­ri­ero. En aquest lli­bre, molt reco­ma­na­ble, la peri­o­dista es pro­posa expli­car la història d’una super­vi­vent de la repressió de la dic­ta­dura argen­tina, Sil­via Labayru. A aquesta acti­vista d’esquer­res la van segres­tar quan tenia vint anys i estava emba­ras­sada, i després de patir tota mena d’hor­rors a la sinis­tra Escola de Mecànica de l’Armada durant un any i mig, quan va tenir la sort de ser alli­be­rada, va ser objecte del rebuig de l’exili argentí, ja que con­si­de­ra­ven que el fet que no l’hagues­sin assas­si­nat era prova irre­fu­ta­ble d’una acti­tud col·labo­ra­ci­o­nista. En el lli­bre, la peri­o­dista explica les entre­vis­tes que fa a la pro­ta­go­nista i també a la seva família, amics i com­panys. Tots li con­fien els records que l’han d’aju­dar a recons­truir la vida de Labayru. I, ben sovint, les històries no qua­dren. Perquè si en una vida sense grans sobre­salts la memòria sem­bla tenir agenda pròpia, en una vida en què s’han patit trau­mes tan ter­ri­bles, encara sem­bla tenir-ne més. I l’autora té l’encert de posar aques­tes peces que a vega­des no encai­xen l’una al cos­tat de l’altra, perquè les que lle­gim enten­guem que la veri­tat és una cosa molt poc objec­tiva. Et dona a enten­dre que, en aquest cas, els records impro­ba­bles que alguns expli­quen amb tanta con­vicció van néixer com a escut per ate­nuar la por, el dolor o la culpa.

Si algun dia expli­quem la història, més aviat feliç –depèn de la per­sona a qui ho pre­gun­tis–, de la meva escola, hi posa­rem l’epi­sodi de la pal­mera que va caure, o no, al pati. I ja us avanço des d’ara que no podreu estar mai segurs del tot de quin va ser el fet real, encara que tots diguem la veri­tat amb la mà al cor.