És més dur explicar-ho que viure-ho

En el marc del 25 de novem­bre, cal refle­xi­o­nar sobre una de les majors injustícies que afron­ten les dones. Per a mol­tes vícti­mes, el pati­ment no acaba en sor­tir de la violència: es per­pe­tua a l’expli­car-ho, fet irònic, ja que supo­sa­da­ment hau­ria de ser un acte alli­be­ra­dor. La soci­e­tat, en lloc d’ofe­rir suport incon­di­ci­o­nal, sovint les sot­met a inter­ro­ga­tori, obli­gant les vícti­mes a convèncer una audiència incrèdula que el seu pati­ment és real. Cada vegada que dub­tem d’una dona que s’atre­veix a expli­car la seva història, per­pe­tuem el silenci. Dema­nant pro­ves refor­cem la idea que el preu de par­lar és massa alt. No només s’enfron­ten a l’agres­sor, sinó també al judici d’una soci­e­tat que els dona l’esquena. És res­pon­sa­bi­li­tat nos­tra cons­truir un entorn on les dones se sen­tin segu­res, no només per sor­tir de la violència, sinó per ano­me­nar-la sense por.