“La Cecília de les flors”

No m’imagino el cel de la Cecília sense flors, murmuri d’aigües i cant de rossinyols. Manllevo la frase de l’obituari emocional –com només ho pot fer un germà– que el sacerdot claretià Joan Maria Corominas va escriure el 20 de juny del 2006, des de Los Angeles, on havia “arrelat magníficament”, de la seva germana, Cecília Corominas Pujolàs, coneguda com “la Cecília de les flors”. El text esdevé un relat familiar evocador allunyat dels textos necrològics quirúrgicament elogiosos. De temperament “sanguini, això féu que descobrís el secret de la natura i es consagrés a la bellesa natural de les plantes, de les flors i l’aigua com a compensació de la seva fecunda solteria”. El pare Corominas descriu així la germana en “l’escenari paradisíac” del mas de Can Cisó de Guèmol de Banyoles, d’on eren fills. Exuberant i frondós de vegetació, “amb esbarzers, bardisses i matolls, canyars, amb llorers, oliveres, lledoners i la gran varietat de fruiters, el remoreig de l’aigua dels recs i el cant dels ocells”. Era el món interior de la Cecília. Recull un moment viscut pels dos germans, deliciosament sensible, amb un polsim d’encanteri, d’aquells que explicats o llegits perden aquelles espurnes màgiques de quan s’experimenten. Vingut d’Amèrica, en arribar a Can Cisó, el primer que li va dir la Cecília va ser que a la primavera encara havien sentit un rossinyol: “I jo i ella, emocionats, ens espumejaren les llàgrimes als ulls.” Perquè es feia difícil trobar l’ànima de la natura en un barri canviant, en vies d’urbanització però amb molta devoció per l’ermita del Remei, i en un mas medieval significatiu per a Banyoles, tant o més que les lloses de travertí de la muralla amagada en els soterranis del renovat Museu Arqueològic. “Quan la plaça Major era una roureda Can Cisó ja estava dempeus”, contava la Cecília, que apareix fotografiada, riallera, aguantant una perola de llet, en aquest llibret que l’Àngel Vergés, veí de Guèmol, em lliura com si m’hagués traspassat la flama de la memòria comuna. Els edificis no són només les parets pairals, les que ens aguanten col·lectivament. Són també els qui hi van viure. Can Cisó apareix apuntalat i cadavèric, allunyat del verger del Gènesi descrit pel pare Corominas, tan sols dignificat pel parc infantil, situat al davant, des del 2011. Hi passejo intentant destriar del brunzit de cotxes, parant l’orella, algun so natural. No espero el miracle d’un rossinyol.