Camí de la reparació

Durant anys, ja en democràcia, a la Terra Alta s’han cons­truït parcs eòlics sobre els ossos de molts vençuts –com va lamen­tar un dia l’his­to­ri­a­dor Josep Sánchez Cer­velló– i d’alguns ven­ce­dors a la bata­lla de l’Ebre, deto­nant defi­ni­tiu de la victòria fran­quista a la Guerra Civil. Durant dècades, els page­sos no han dit res quan, en llau­rar, sor­tien res­tes huma­nes, i el silenci i el fred de Pàndols i Cavalls han cor­cat d’indig­ni­tat els morts sense noms i cognoms. La des­memòria que en altres indrets pene­trava la terra dels cemen­ti­ris o de les cune­tes, a la Terra Alta impreg­nava qual­se­vol racó, qual­se­vol tros d’amet­llers, vinya o cire­rers.

Ara, en canvi, per fi, massa tard però encara a temps d’alleu­ge­rir algu­nes ànimes, des del 2005, hi ha un espai de dol i dig­ni­fi­cació de tots els com­ba­tents que van per­dre la vida a la bata­lla de l’Ebre, sense dis­tin­ci­ons ideològiques, encara que els hereus d’un dels bàndols con­ti­nuen bra­mant en con­tra de la memòria. Es tracta del Memo­rial de les Cam­po­si­nes, a la Fata­re­lla, cons­truït sobre una antiga trin­xera.

Cam­po­si­nes va ser el lloc de pas entre la ribera del riu Ebre i la pri­mera línia del front repu­blicà durant la bata­lla. Era un punt estratègic per a fer arri­bar els sub­mi­nis­tra­ments neces­sa­ris per als com­bats i per a eva­cuar els ferits. El novem­bre de 1938, ara fa 86 anys, la zona va ser ocu­pada per l’exèrcit fran­quista. En només 115 dies (del 25 de juliol al 16 de novem­bre de 1938), la bata­lla de l’Ebre va arruïnar pobles i camps, i s’estima que va dixar un balanç de més de 30.000 morts, 75.000 ferits i 15.000 pre­so­ners.

Molts dels morts van per­dre la vida embol­ca­llats de la fre­dor més crua, i la incer­tesa, ati­ada pels silen­cis ali­men­tats pel fei­xisme i la por, ha con­vis­cut durant dècades en el si de milers de famílies. Alguns fami­li­ars des­cen­dents s’han ins­crit al cens de des­a­pa­re­guts de la Gene­ra­li­tat i això ha permès que, a través de les exca­va­ci­ons del pla de fos­ses i del pro­grama d’iden­ti­fi­cació genètica del mateix govern català, s’hagen pogut retor­nar als fami­li­ars, en tota Cata­lu­nya, les res­tes de 26 cos­sos. És molt poc, si ho com­pa­rem amb les xifres esfereïdores de només una bata­lla com la de l’Ebre, però cada dol tan­cat fa que tots els esforços esmerçats paguen la pena.

En el cas de res­tes recu­pe­ra­des a la zona de la bata­lla de l’Ebre, les que no tenen con­nexió anatòmica ni es poden iden­ti­fi­car es guar­den en un dipòsit de Cam­po­si­nes, men­tre que les res­tes amb con­nexió anatòmica, però igual­ment sense iden­ti­fi­car, es tor­nen a inhu­mar al cemen­teri del muni­cipi on es loca­lit­zen. A part, a Cam­po­si­nes cada any s’afe­gi­xen, en unes pla­ques, noms de sol­dats que es cons­tata que van morir a la bata­lla de l’Ebre. Ja n’hi ha 1.909. Serà impos­si­ble com­ple­tar el camí de la repa­ració, però cada pas costós i fei­xuc és un salt balsàmic. Cada cla­vell dipo­si­tat per un fami­liar al cos­tat de la llista de morts per­met aflo­rar el tri­omf de la memòria.