Som 10 milions
La immortalitat dels Estopa
Passejant pels carrers d’Igualada és fàcil trobar-se amb alguna obra de l’escultora Teresa Riba. La primera que va sortir del seu taller el 1997 va ser La nena de la bola, molt a prop de la seva segona obra, El noi de la Rambla. L’obra Convivència convida l’espectador a unir amb les seves mans dues noies de diferents procedències, i també al centre es pot contemplar l’homenatge de la ciutat al mestre Jordi Savall. Més enllà de la seva comarca, Riba ha creat obres com ara Camí de la fàbrica, al Prat de Llobregat. En totes trobem l’ànima, la il·lusió de moviment, la sensació de creuar-nos amb un personatge que ens transmet alguna cosa per sota de la seva pell de bronze.
La parella que camina com dos vianants més cap a la fàbrica al Prat va fer que l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat pensés en ella com la persona ideal per fer immortals els seus veïns més il·lustres: els germans David i Jose Muñoz, els integrants d’Estopa.
La idea de fer-los cantant al banc ja va aparèixer al principi i Teresa Riba els va acompanyar a la plaça de Cornellà on va començar tot: “Necessitava veure’ls cantant a la seva manera”, i allà van cantar unes quantes cançons un migdia qualsevol mentre la Teresa anava fent-los fotografies. Però els bancs de la plaça ja no són els mateixos dels seus inicis, sinó més alts. En el camí de capturar la seva essència, l’escultora explica: “Em feia gràcia que cantessin al mateix banc on havien començat, que és de l’estil dels bancs romàntics antics.” Va aconseguir un banc d’aquest tipus i van tornar a repetir sessió de música i fotos, en aquest cas durant un descans dels assajos abans d’iniciar la gira dels seus 25 anys de trajectòria.
L’autora va parlar amb els músics “per veure el seu caràcter, un tarannà molt amigable i molt obert”. Riba els va compartir fotos al principi del procés per crear l’escultura i explica que “no ho entenien gaire perquè tot just era començant”. Així que els músics van dir que la volien veure al final, volien que fos una sorpresa. Riba es va enfrontar al repte de capturar una acció com cantar, “en què hi ha emoció, hi ha ritme, hi ha moviment... trobar un punt just que reflecteixi el que senten és una mica difícil”. Acostumada a “congelar” el temps a través de les seves escultures, Riba ens comparteix la seva recepta: “Si deixes aquest moviment sec, queda com un zombi, no tenen ànima. I és el que jo intento, que tinguin ànima.”
Immortalitzar dos personatges tan populars era un repte afegit. L’escultora igualadina reconeix que “inconscientment tens pressió” i revela: “Quan vaig acceptar l’encàrrec vaig decidir no veure’ls més ni per la televisió, ni xarxes, només escoltar-los i basar-me en les fotos que els vaig fer, els moments que vaig estar amb ells. Havia de sentir això per poder-ho transmetre.”
I, així, el talent de la igualadina farà que Jose i David quedin per sempre congelats en el temps, a punt d’arrencar a cantar a la plaça on va començar tot ara fa 25 anys.