Temps d’Advent

Com que entre avui que em llegeixen i el pròxim article hauran passat les festes de Nadal i tenim l’Advent començat, m’hi referiré, no només perquè carrers i places ja estan farcits de garlandes i ornamentacions de llum, ni perquè ara sí i ara també podem fer una immersió en estructures fetes de milers de leds que inunden el nostre camp visual, ni perquè a tota hora i indret tot de melodies envaeixen els nostres sensors auditius... que sí i que, tot sigui dit, a Reus enguany se n’ha fet una encesa magnífica, sinó també per altres motius que porten a un temps d’Advent menys cridaner, no tan vistós i que els parlo emparant-me tan sols en la paraula escrita, aquests 3.000 caràcters monocroms, insonors i lineals que, per tenir sentit, necessiten més esforç que badar o la simple contemplació.

La raó és que de la mateixa manera que el fet de llegir, com ara estan fent, vol un esforç de comprensió i de voluntat, també seria bo, al meu entendre, que la voluntat es fes extensiva al fet de mirar —que vol la nostra intenció més que no pas la pura facultat de veure— i al fet d’escoltar —que requereix el nostre interès més que la pròpia capacitat de sentir—. Perquè, si ho fem, pot ser que se’ns faci evident, per contrast amb el devessall de llums, sons, oripells, fanfares, etc. que ens envolten, com tenim el món on vivim, com estem les persones que hi habitem i com prenem decisions. Així el sentit que per a cadascú puguin tenir aquestes festes podrà ser més intens.

Tanmateix, no es pensin pas que no les esperi, les festes! M’agrada que vinguin i viure-les, com, també, que passin. Em satisfà que a casa nostra, en aquestes dates, hagi fruitat la Marató de TV3. M’agrada fer cagar el tió, que les criatures recitin el vers de Nadal, la mirada ancestral que ens aporta el Cant de la Sibil·la i, junt amb Nadal, celebrar la festa de Sant Esteve, que encara que no sigui de precepte, litúrgicament parlant, de sempre a Catalunya ha estat considerada el segon dia de Nadal i entronca amb el nostre passat carolingi. Espero les trobades i els àpats familiars; que els joves del meu poble —com antany feien els quintos— facin sonar el corn la nit dels Innocents i s’empesquin alguna broma enginyosa. M’alegraria veure la canalla buscant esperitada l’Home dels Nassos el dejuni de Cap d’Any i celebro el sopar amb amics i menjar els grans de raïm —això sí, sense pinyol—. M’agradaria que a l’Aleixar, el meu poble, l’anada a esperar els Reis es fes també, com fèiem de criatures, portant una creu amb tres taronges i cantant-los la cançó que confia en els seus regals perquè és un tret d’identitat i, posats a dir, no em faria res que algun sorteig m’afavorís.

Com veuen, tot molt tradicional, previsible i propi tot sabent que pot ser tòpic per a uns, avorrit per a altres, il·lusionant, sorprenent, distint... Això sí, sigui com sigui, m’agradaria que fossin dies d’aprofundiment, i doncs no oblidéssim víctimes innocents, accions miserables, decisions cíniques… misèries humanes que clamen al cel!