Cues per un paper

En un temps en què costa veure algú prendre la decisió d’arribar-se a un quiosc i pagar prop de dos euros per tenir a les mans un plec de papers que contenen tot un univers de notícies –i a vegades molt més que un univers–, es fa difícil d’entendre que hi hagi qui faci cua, i esperi pacientment una llarga estona, per bescanviar vint euros per un petit tros de paper que en si mateix ni és res ni aporta res més que un somni, un desig, un “ai, i si toca?”. Té de bo que algú encara creu en els papers, encara que es tracti d’un tipus de paper en què costi creure-hi i que, més aviat, tot plegat es redueixi a un acte de fe, quasi un impossible.

Més que els llums cremant al carrer, alguns portals adornats amb més o menys traça, els pessebres que ja s’exposen o les fires d’avets i panderetes que ja funcionen a tot drap, la constatació que el Nadal ja s’acosta són les cues d’homes i dones al carrer esperant pacientment ser atesos en una administració de loteria espanyola.

Tant li fa donar un cop d’ull a l’hemeroteca per constatar que l’any passat als jugadors catalans de loteria de l’Estat que van arribar a desemborsar 408 milions d’euros només els en van correspondre 60 en premis. Les cues hi són i cada any es reprodueixen i això vol dir que s’acosta el 22 de desembre, dia que molts esperen amb delit per acabar de decidir si el dia 25 a taula podrà ser finalment gall o si, una vegada més, tornarà a ser gallina.

És evident que 60 milions d’euros que van correspondre a Catalunya l’any passat són molts diners, i segons com justificarien algunes cues i moltes esperes, però encara són molts més els 348 milions de somnis esvaïts en constatar que el número de la papereta comprat a l’administració de loteria no tenia res a veure amb el que alegrement va sortir premiat per aparells de ràdio i televisors amb la clàssica cantarella nadalenca. La musiqueta que emeten el dia del sorteig i durant hores els nens i nenes cantaires de la sort s’ha consolidat, en el temps, quasi com una nadala principal, molt principal, on els Jesusets, les mares de Déu, els dimonis escuats i les panses i les figues s’han substituït pel dring alegre dels euros, milers d’euros, centenars de milers d’euros que ressonen com un dolç reclam de falsa felicitat, com una metzina,

Tot esperant el Nadal, potser hi hauria maneres millors de treure profit a un paperet de vint euros, sense necessitat de fer cues, invertint-lo en altres papers que permetin ser feliç encara que sigui en una breu però intensa estona. Amb vint euros, per exemple, es pot comprar un paperet amb un número de fila i una butaca per assistir a la projecció d’una bona pel·lícula de cinema, d’aquelles que abstreuen de preocupacions i neguits. Amb vint euros, qui ho vulgui es pot fer ric d’emocions submergint-se en les vibrants pàgines d’una bona novel·la, o per un bitllet de menys valor encara es pot comprar uns papers de coloraines en forma de revista per jugar a ser famós, envejar aquells que diuen ser-ho o riure-se’n.

Qui ho prefereixi, amb un bitllet pot fer un avionet de paper, enfilar-se a una muntanya ben alta i projectar-lo a l’infinit fins a perdre’n en el vol el rastre. Si mai ningú troba l’artefacte de paper estimbat entre bardisses tindrà una alegre emoció, talment com si li hagués tocat la loteria.