El món virtual no és gens fictici

L’informe del grup d’experts que assessora el govern espanyol per establir mesures de protecció als infants en els entorns digitals ha provocat un cert enrenou perquè proposa establir limitacions en l’accés de la mainada a les xarxes, en funció de les edats, i això els sembla poc a uns i massa a uns altres. Fins i tot hi ha algun expert que afirma, sense cap vergonya, que s’ha d’anar amb compte i que ens hem de preguntar com queda el dret d’aquests menors “d’aprofitar les oportunitats de desenvolupament que els ofereixen aquestes eines”, com si fer-se adult, conrear la intel·ligència i assolir l’autosuficiència depengués de ser algú en l’univers dels safareigs. Sovint oblidem que internet va saltar de l’enginyeria militar a la civil perquè el seu desenvolupament té un potencial comercial incommensurable, i bona prova d’això és que cada nou avenç obre incomptables vies de negoci en les quals els que en semblem beneficiaris en som, en realitat, consumidors captius. I la mainada no solament no n’és cap excepció sinó que n’és la garantia de futur, motiu pel qual se’n fomenta l’addicció mitjançant l’estímul de dues activitats aparentment creatives com són el joc i la comunicació. És precisament per això que convé protegir-los. Però només a ells? El desenvolupament tecnològic no té cap horitzó conegut i, avui mateix, per no mirar més lluny, el món virtual ja és una realitat que interacciona amb tanta intensitat amb el món real que és difícil concebre’n l’un sense l’altre i viceversa. No només ens hi podem comunicar, jugar, comprar i vendre qualsevol cosa sinó que també és possible crear identitats, monedes, moviments socials i polítics i, com en tota comunitat humana, negligir deures, vulnerar drets i delinquir de les més variades formes. És per això que al debat sobre l’accés dels menors el seguirà el debat sobre la seguretat i la necessitat que cada identitat virtual es correspongui amb una identitat real perfectament identificable.